Daido Moriyama, fotografiar a l'estil Bruce Lee

Just al començament de l’exposició de Daido Moriyama hi ha una paret amb 42 fotos que il·lustren amb summa expressivitat la seva manera d’entendre la fotografia. Un parc d’atraccions, clic. Un cigarret consumint-se a la vora d’un cendrer, clic. Unes flors pansides, clic. Una tanca, clic. Una parella d’acabats de casar, clic. Una piscina amb l’ombra dels arbres, clic. Una barraca, clic. Un carrer diürn, clic. Un carrer nocturn, clic. Els baixos d’una motocicleta, clic. Una pantalla de televisió, clic. Una andana de metro, clic. Ho expressa, i en aquests termes, una de les comissàries de la mostra, Sarah Walker, quan diu que «la vida és el que buscava fotografiar Moriyama», quan recorda que tots els dies treu fotos i mai deixa de fer-ho, i quan utilitza l’analogia del parpelleig per descriure l’’experiència Moriyama’: «És com quan anem pel carrer i parpellegem. Veiem un nen plorant, clic, una parella fent-se un petó, clic, una dona rient, clic». La vida de Moriyama és la fotografia, i la seva fotografia és la vida.

L’últim guardonat amb el premi Hasselblad de fotografia –considerat el Nobel de l’especialitat– és objecte d’una exposició reveladora de la seva particular estètica i quotidiana manera d’exercir l’ofici a la galeria de la Fundació Foto Colectania, a Barcelona. L’exposició produïda per la mateixa Fundació Hasselblad amb motiu del premi va viatjar a principis de març a Barcelona després de quatre mesos a la seu de l’entitat a Göteborg, però amb prou feines va tenir recorregut a causa del decret d’estat d’alarma i el consegüent confinament. Ara, gràcies a la desescalada, torna a estar oberta al públic, i hi serà fins al 4 d’octubre. El fotògraf japonès és un gran artista, amb una obra que ha sigut homenatjada a les grans pinacoteques del món, des de la Tate Modern fins al MoMA de Nova York, i el seu treball forma part de les col·leccions de centres com el Pompidou de París o el Museu Getty de Los Angeles; un artista admirat globalment. «Ja era hora, ¿no?», ho van celebrar no pocs al conèixer la notícia del Hassenblad.

Granuloses, borroses i desenfocades

Moriyama fa fotos cada dia perquè la seva ambició és aquesta: fotografiar la vida. És tan literal en això que en una entrevista que surt en un vídeo que està inclòs a la mostra afirma que la càmera li permet, simplement, copiar el món. A més del que una sentència tan categòrica diu sobre la reverència que ha de sentir per la màquina fotogràfica en si mateixa, potser cal prendre-la com una prova d’humilitat. Moriyama pot ser que sigui un notari de món, però no el copia. Com tot artista mereixedor d’aquest títol, és el creador d’un món propi, amo d’una mirada i una perspectiva sobre les coses que porten el seu nom i cognom, i al servei d’això hi ha la seva tècnica. Les seves fotos, destaca l’altra comissària de la mostra, Louise Wolthers, «són amb freqüència granuloses, borroses i desenfocades», tres atributs que sustenten un corpus estètic singular. I així va Moriyama per la vida: amb la seva càmera sempre a sobre, sempre fent fotos i sempre a la recerca «del que és bonic però no convencionalment bonic», segons Walker; per fotografiar-lo a la seva manera.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Donat que fotografia la vida, Moriyama no dona importància a una fotografia per sobre de cap altra; totes parlen a la seva manera del que succeeix al carrer. No hi ha jerarquia, i així és com està organitzada la mostra: sense cronologia, sense jerarquia, una celebració de l’atzar, que és el que mou el món. ‘Un diari’, es diu encertadament la mostra. «Hem escollit les que més ens emocionaven, tot i que naturalment sense deixar de banda les més icòniques», expliquen les comissàries. Entre aquestes brilla amb especial intensitat ‘Gos de carrer’, un compendi del que és Moriyama: una cosa amb la qual topa pel carrer i que retrata a la seva manera. Mai un gos de carrer va ser tan miserable i tan grandiós alhora.

Tot això Moriyama ho diu en menys paraules. Li pregunten en una entrevista: «¿Com descriuria el seu estil de fotografia?», i ell respon: «No pensis, sent». «Com diria Bruce Lee».