Mor Pau Donés als 53 anys

Se’n va anar enviant-nos una carta de comiat lluminosa i, segons les seves paraules, «bonrollista al màxim», l’àlbum de Jarabe de Palo ‘Tragas o escupes’, llançat per sorpresa fa només dues setmanes. Havia de sortir al setembre, però es va avançar la publicació perquè ell pogués disfrutar de la càlida resposta dels seus seguidors. Un cançoner farcit de missatges d’agraïment (a ‘Eso que tú me das’, tema seleccionat com a senzill i vídeo) i de ‘carpe diem’ (‘La vida es el momento’). Disc de tornada a aquell rock llatí dels seus inicis, que Donés va gravar després de l’aturada d’un any llarg en què es va instal·lar a Los Angeles amb la seva filla de 15 anys per preparar-li l’esmorzar cada dia i veure-la créixer de prop. A la peça que obre l’àlbum, ‘Vuelvo’, feia inventari dels més de 20 anys de Jarabe de Palo i anunciava la seva tornada. «‘Vuelvo hoy mientras el cuerpo aguante / Vuelvo hoy por mi gente / Vuelvo y aquí pienso quedarme para siempre’».

Aquelles maquetes

Jarabe de Palo va ser ell i la canviant tropa de músics que van bascular al seu voltant; una marca sota la qual va buscar empara aquest autor de cançons que havia passat molts anys enviant sense èxit maquetes a les discogràfiques mentre treballava en la publicitat amb el seu germà petit, el Marc. Nascut a Barcelona (11 d’octubre de 1966) tot i que molt vinculat a la localitat de Montanui (a la Ribagorça d’Osca), d’on procedia el seu pare, Amado, Pau va ser el noi dislèxic d’inestable rendiment escolar (el van expulsar de diverses escoles) a qui, als 16 anys, el va sacsejar la tragèdia quan la seva mare, la barcelonina Núria, es va treure la vida. A l’adolescent Pau li va correspondre assumir responsabilitats familiars en el dia a dia, mentre el seu pare anava a treballar. Després, els estudis d’Econòmiques van anar donant pas al treball en publicitat i al desenvolupament de l’afició musical, amb un parell de grups embrionaris, Jay & Company Band i Dentaduras Postizas, tots dos amb Marc Donés a la bateria.

A través d’un col·lega de l’agència de publicitat, Fernando de France (germà de Carlos de France, d’Objetivo Birmania), va arribar el contacte amb Virgin, si bé abans de fitxar es van embarcar en un viatge a Cuba per tal de gravar allà un videoclip casolà de la cançó ‘El lado oscuro’. Allà Pau va conèixer la model cubana Alsoris Guzmán, que no va arribar a intervenir en el vídeo (protagonitzat per Eva Nilsen, que anys després apareixeria també en el d’‘Agua’), però que li va deixar una empremta prou profunda per inspirar la lletra de ‘La flaca’. Alsoris apareix en un vídeo d’aquest tema en versió acústica que seria eclipsat pel molt popular de la campanya de Duca-2.

Amb la ràdio en contra

Abans d’aquell moment de projecció, Jarabe de Palo (nom que va substituir ocurrències com ara Palo Cantamañanas) va conquerir Virgin amb aquelles primeres cançons, que van posar de llarg en un concert a la sala Tarantos, de la plaça Reial, davant els executius de la casa. Entre elles, va destacar molt aviat ‘La flaca’, favorita de la discogràfica i particularment de la seva directora general a Espanya, la cubana Lydia Fernández. Però el tema va tenir dificultats per obrir-se pas en les radiofórmules. «Nosaltres hi vèiem el potencial, però ningú el volia posar a la ràdio. Deien que l’estil musical i la veu de Pau recordaven massa a Juan Perro i a Radio Futura», recorda el llavors director de màrqueting de Virgin España, Luis Francisco García.

Alguna cosa hi havia: l’àlbum el va produir Joe Dworniak, responsable de treballs de Radio Futura (i de molts altres artistes, com Kiko Veneno i Luz Casal). Va ser la posterior campanya de Duca-2, a l’estiu de 1997, amb el nou vídeo gravat en un terrat de Manhattan, el que va precipitar l’èxit de ‘La flaca’, que va derivar en un fenomen popular. Temps d’auge de la música cubana, amb l’efecte Buena Vista Social Club en potència.

Jarabe de Palo havia presentat l’àlbum en una tanda de quinze concerts a La Boîte, l’octubre de 1996, un punt de partida encara discret per a una banda que va anar prenent forma al llarg dels següents mesos i que va establir una alineació sòlida i reconeixible entorn de Jordi Mena (guitarra), Toni Saigi ‘Chupi’ (teclats), Marià Roch (sota), Àlex Tenas (bateria) i les successives percussions de Dani Forcada i Luis Dulzaides. «Una formació contundent, amb la qual toquem literalment a totes les províncies d’Espanya. A Pau li feia il·lusió formar part d’un grup, i allà hi va arribar a haver un sentiment de banda», rememora ‘Chupi’, veterà ja llavors per les seves aventures amb Nubes Grises, Rocky Muntanyola i Els Pets.

Aquella formació va desenvolupar una barreja de «so llatí amb rock i un toc ‘funky’ al qual Chupi va aportar la distingible textura d’òrgan Hammond. Per al teclista, que va tornar a treballar amb Jarabe en el pòstum ‘Tragas o escupes’, Donés era «un apassionat de tot el que feia i una persona molt intel·ligent», i sempre recordarà les saberudes discussions que mantenien. «Era com fer esgrima». Amb aquesta formació, Jarabe va desenvolupar un so a cavall del rock i la llatinitat que va beure de moltes fonts, un espectre de favorits personals de Donés que anava d’Antonio Machín a Antonio Vega passant per Bob Marley.

De París a Mèxic

Aquest podria haver sigut un grup d’un sol èxit, però ‘Depende’ (1996) va trencar el clixé: reafirmació d’aquest estil que combinava ritmes de són cubà, intimisme emotiu i ‘riffs’ i sols de guitarra ‘santaneros’ en cançons embolcallades amb filosofia de vida quotidiana, diàfanes i universals, valent-se de vegades d’enginyosos jocs de paraules. La gira va portar el grup al Palau Sant Jordi i en la seva fase final va abordar escenaris internacionals, amb temptejos a Itàlia (versió del tema central de l’àlbum, convertit en ‘Dipende’) i a França (concert a La Cigale, París, amb públic eminentment espanyol).

La projecció de Jarabe a més escala va ser a Llatinoamèrica, amb llançadores espectaculars com el concert (gratuït) a la plaça del Zócalo, de Ciutat de Mèxic, dins del Festival del Centre Històric, davant de 70.000 persones. Això ja va ser a la campanya del tercer disc, ‘De vuelta y vuelta’ (2001), que Donés va promocionar amb un gag entorn de l’afaitada del seu cap. Tot i que des de llavors la seva cota més alta de popularitat va anar quedant enrere, àlbums com ara ‘Bonito’ (2003) i ‘1 m² van conservar una poderosa base de fans, si bé Jarabe va tenir en aquells anys els seus estira-i-arronses amb la crítica musical. El Pau Donés compositor va eixamplar horitzons, ja que van gravar temes seus figures com ara Celia Cruz (‘Dos días en la vida’) i Ricky Martin (‘Cambia la piel’), i l’ideòleg musical va sotmetre Jarabe a nous enfocaments sonors a partir de l’àlbum ‘Orquesta reciclante’ (2009), mentre creava el seu propi segell discogràfic, Tronco Records. A l’altre costat de l’Atlàntic, les seves gires es van fer més i més extenses, cobrint des de l’Argentina fins als Estats Units.

Malaltia sense drama

Notícies relacionades

L’‘home’ de dos caps

Estopa: "Patim una mica la síndrome de l’impostor, però, és clar, és un honor"

El diagnòstic del càncer va trastocar l’esfera pública de Pau Donés, que va apostar per parlar de la malaltia sense embuts, amb esclats de sentit de l’humor, i comprometent-se amb la investigació científica desenvolupada per l’Institut d’Oncologia de la Vall d’Hebron. Va ser un llibre obert per als seus seguidors, evitant el drama i aplicant un despreocupat realisme a la seva connivència amb «el bitxo», com el va anomenar de vegades. Posició vital que va plasmar a fons a les pàgines de ‘50 palos... y sigo soñando’ (2017), el seu volum de memòries.

Jarabe de Palo va seguir en marxa amb nous còmplices, com el pianista Jaime de Burgos i el saxofonista Jimmy Jenks Jiménez, i va oferir successius concerts a Luz de Gas encaminats a recaptar fons per a la investigació del càncer. Els últims, recitals del desembre passat, en els quals Donés va voler recuperar els músics que van passar per Jarabe de Palo al llarg dels anys, fins a 19 en total. Després, un silenci trencat amb la seva aparició cantant ‘Vuelvo’ al balcó de casa seva, en dies de confinament. Un Pau debilitat que se’n va anar defensant la sanitat pública, donant les gràcies i embolcallant el seu adeu amb l’energia positiva per sempre associada a la seva música.