HBO retira 'Allò que el vent s'endugué' pel seu caire «racista»

Les manifestacions originades després de la mort de George Floyd haurien de portar a un replantejament total del cine que es fa i del cine que s’ha fet, tot i que la decisió d’HBO sembla una mica de cara a la galeria. ‘Allò que el vent s’endugué’ és un film amb molts elements racistes, però no ho és menys que altres pel·lícules realitzades abans i després. Convé no oblidar ‘El naixement d’una nació’ (1915), un pilar de la història del cine per les seves innovacions narratives i estètiques, però que tenia com a heroic protagonista un líder del Ku Klux Klan, i com a dolents, violents i violadors membres de la comunitat negra.

D’‘El cantor de jazz’ a ‘La cabaña del tío Tom’

Podríem citar també ‘El cantor de jazz’ (1927), encara més humiliant, perquè el seu protagonista està interpretat per Al Jolson, un actor blanc amb la cara pintada de negre i els llavis de blanc, segons els hàbits dels racistes espectacles teatrals de finals del segle XIX, coneguts com a ‘black face’. Precisament Netflix i el servei iPlayer de BBC acaba d’eliminar dels seus catàlegs la sèrie còmica ‘Little Britan’, perquè conté paròdies descarnades dels ‘black face’.

Tampoc s’han retirat de la circulació les adaptacions de ‘La cabaña del tío Tom’. Cert que ‘Allò que el vent s’endugué’ és molt més popular i icònica. En tot cas, el film cau temporalment del catàleg d’HBO, però continua existint en DVD i en còpies de cel·luloide en arxius i filmoteques. No desapareixerà de la història.

Analitzar el context en què es van fer

No deixa de ser un tema delicat, i és més que probable que no s’entengui, o s’entengui menys, des d’una perspectiva estrictament blanca. Davant de la violència policial pel cas de George Floyd –o el 1992 pel d’un altre jove afroamericà agredit brutalment per uns agents, Rodney King–, és necessari que es reflexioni sobre el llegat cultural imposat des de paràmetres segregacionistes i capitalistes, al mateix temps que s’analitzin els contextos que van permetre aquestes obres. Avui es continuen venent les novel·les de Céline, autor manifestament antisemita, i es poden veure els documentals d’exaltació ària de Leni Riefenstahl. El que ens fa preguntar-nos si retirar de l’‘streaming’ una pel·lícula és una solució útil o suficient.

El que si sembla oportú és reobrir les portes de la història i, tot i que algunes coses se sàpiguen, tornar-les a explicar. En la recent sèrie de Netflix ‘Hollywood’ es fantasieja amb una realitat alternativa en la qual, el 1947, guanya tots els Oscars una pel·lícula escrita per un guionista negre i homosexual, protagonitzada per una actriu negra i dirigida per un cineasta d’origen filipí. L’actriu en qüestió s’entrevista un parell d’ocasions amb Hattie McDaniel (encarnada per la cantant i actriu Queen Latifah), que va ser la primera intèrpret de raça negra a guanyar un Oscar, precisament el de millor secundària per ‘Allò que el vent s’endugué’.

Durant la cerimònia de lliurament dels Oscars d’aquell any, a McDaniel la van obligar a asseure’s sola a l’última fila de la sala malgrat que estava nominada, i el personatge assegura en la sèrie que guanyar aquella estatueta va ser el pitjor que li va poder passar, ja que Los Angeles no la va perdonar. En un altre moment de ‘Hollywood’, la protagonista està rodant una escena en què fa de criada i el director li exigeix que sigui «tan graciosa com McDaniel». Era el màxim a què podia aspirar la població negra (en el cine i en la societat): a ser graciosos i servicials amb els blancs.

Sidney Poitier

Els temps van anar canviant i un actor com Sidney Poitier va arribar a triomfar entre les platees blanques. La seva imatge en títols com ‘Endevina qui ve a sopar’, film en el qual interpreta el nòvio de la filla d’un matrimoni blanc, conservador i no gaire simpatitzant de la causa negra, queia bé. Era el noi negre ‘bo i educat’ que podia acceptar qualsevol família blanca, lluny, als anys 60 i primers 70, dels Black Panthers, Malcolm X, els moviments pels drets civils i el cine ‘blaxploitation’ representat per ‘Shaft’, ‘Superfly’ i ‘Cleopatra Jones’, pel·lícules populars i alhora molt combatives. Lluny també del que pot representar avui el cine irat de Spike Lee.

Films antiracistes

Notícies relacionades

El Museu Britànic s’obre a tornar a Grècia el fris del Partenó

Per què ens flipen les llistes anuals de Spotify i compartir la música que escoltem

L’ala més progressista de Hollywood va entendre el problema i algunes de les pel·lícules en contra del racisme realitzades des dels anys 60 fins a l’actualitat, com ara ‘Matar a un ruiseñor’, ‘En la calor de la nit’, ‘Crema Mississippi’, ‘12 anys d’esclavitud’, ‘Moonlight’ i ‘Greenbook’, han gaudit de molta acceptació –no així el biopic de Lee sobre Malcolm X, un fracàs absolut perquè això és el que no vol veure la majoria blanca nord-americana en un cine–, i fins i tot la franquícia Marvel s’ha decidit a explotar la figura del seu superheroi africà, Black Panther.

El cine pot crear pautes de comportament, però no deixa de ser un reflex. Convindria que les sàvies paraules de l’escriptor i activista James Baldwin no caiguessin en sac foradat: «No es pot canviar tot a què ens enfrontem, però res podrà canviar-se fins que no ens hi enfrontem. És cert, en tot cas, que la ignorància, aliada amb el poder, és l’enemic més ferotge que pot tenir la justícia». La ignorància d’avui no hauria de ser la mateixa de quan es va fer ‘Allò que el vent s’endugué’.