Mor Rosa Maria Sardà d'un càncer

L’actriu Rosa Maria Sardà ha mort aquest dijous a Barcelona als 78 anys a conseqüència del càncer que patia des de fa molt temps. La intèrpret, que va destacar en pel·lícules com ara ‘Ocho apellidos catalanes’ i en programes de televisió com ‘El show de Rosa Maria Sardà i ‘Ahí te quiero ver’, s’havia significat últimament pel seu rebuig a l’independentisme.

Sardà, germana del periodista Xavier Sardà, va estar casada amb el també actor Josep Maria Mainat, membre del trio còmic La Trinca, amb qui tenia un fill, Pol Mainat. 

De formació autodidacta, va començar a fer teatre d’aficionats al barri d’Horta. Posteriorment, va fer el salt a la televisió (el 1975, protagonitza ‘Una vella, coneguda olor’, basada en l’obra de Josep Maria Benet i Jornet, i el 1979 presenta el programa ‘Festa amb Rosa Maria Sardà’) i al cine, des de pel·lícules amb Ventura Pons, com ‘El vicari d’Olot’, a directors com Luis García Berlanga a ‘Moros y cristianos’ o Pedro Almodóvar, a ‘Todo sobre mi madre’.

Sardà va interpretar nombroses comèdies de factura madrilenya, com les de José Luis García Sánchez ‘Suspiros de’Espanya (y Portugal)’ i ‘Siempre hay un camino a la derecha’; de Fernando Colomo, ‘Alegre ma non troppo’ i ‘El efecto mariposa’; de Fernando Trueba ‘La niña de tus ojos’ i ‘El embrujo de Shaghai’, i de Manuel Gómez Pereira, ‘¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?’.

També va estar en les produccions de Joaquim Oristrell ‘Sin vergüenza’ i de Pedro Almodóvar, que li va donar un paper important a ‘Todo sobre mi madre’. Però mai va deixar Ventura Pons, amb qui també va rodar ‘Actrius’; ‘Carícies’, ‘Amic/amat’ (1998) i ‘Anita no perd el tren’.

Una de les seves últimes pel·lícules va ser ‘Ocho apellidos catalanes’, la seqüela d’Ocho apellidos vascos’, ‘Salir del ropero’. 

La Sardà

En televisió va triomfar també amb programes en català i en castellà com a ‘Olé tus vídeos’ i el mític ‘Ahí te quiero ver’, que la va consagrar com a ‘showwoman’ i pel qual va passar a ser coneguda com les grans dives: «La Sardà». També es recorda el seu xou a Tv-3, ‘Una hora amb Vittorio Gassman’, i d’altres a TVE Catalunya com ‘Per molts anys!’ i ‘Festa amb Maria Rosa Sardà’.

Va guanyar el Goya a millor actriu de repartiment per ‘Sin vergüenza’ i per ‘¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?’, i el 2010 va rebre la medalla d’or de l’Acadèmia. Va participar també a ‘La niña de tus ojos’, ‘Airbag’ i ‘Alegre ma non troppo’.

Va ser mestra de cerimònies dels Premis Goya en tres ocasions, el 1993, el 1998 i el 2001, i va reaparèixer com a presentadora al final de la Gala del 2009 i el 2010.

Teatre, la seva passió

Però mai va descuidar el teatre, on també va col·laborar amb grans noms. La seva última aparició va ser a l’obra ‘Crec en un sol déu’, de Lluís Pasqual. Enrere quedaven ‘Tot esperant Godot’; ‘Quan la ràdio parlava de Franco’; ‘Roses roges per a mi’; ‘El balcó’; ‘Mare Coratge; ‘L’Hostal de la Glòria’; ‘Shirley Valentine’ i ‘Fugaç’. I es va posar com a directora al capdavant de muntatges com ‘Ai carai!’ i ‘El visitant’. 

Els últims anys, va tornar al teatre més clàssic, amb obres com ara ‘La casa de Bernarda Alba’ (2009), de Federico García Lorca, interpretant el paper de Poncia amb Núria Espert.

Notícies relacionades

Galante: el celler modern dels quatre ‘tenors’

Cançons d’amor i justícia social

El 2017 va renunciar a la creu de Sant Jordi que li havia concedit la Generalitat de Catalunya el 1994.

Una de les seves últimes intervencions va ser posar veu en un vídeo amb Isabel Coixet sobre la pandèmia que van fer per a aquest diari. I l’entrevista amb Jordi Évole fa tot just un parell de mesos en què va parlar directament del càncer que patia i que l’ha acompanyat a fer allò que ella deia que era l’últim que li quedava pendent: morir-se.