Un homenatge virtual acomiada el Club Capitol

Ara sí, adeu a Can Pistoles.

Era un desembre com tots els altres quan es va saber la notícia: l’honorable Club Capitol abaixaria el teló definitivament un cop s’acabés la temporada. Nascut com a cine el 1926 i transformat en teatre en la dècada dels 90, el veterà escenari enfilava la recta final de la seva llarga vida després de l’anunci de l’amo del local que no tenia la intenció de prorrogar el contracte de lloguer. Una notícia trista. No se sabia –ni se sap– què passarà amb l’espai, però, passi el que passi, si alguna cosa se sabia llavors és que el Capitol s’acomiadaria amb una gran festa, com corresponia a la seva història, al seu lloc a la ciutat, al seu, no és exagerat dir-ho, llinatge. El problema és que no era un desembre com els altres. Era l’últim desembre abans del coronavirus.

De manera que el que havia de ser una celebració amb dringadissa de copes i transacció de records a les instal·lacions del teatre, al final d’una representació que hauria sigut recordada com l’última, amb les butaques segurament plenes i un darrer moviment del teló carregat de simbolisme, es va resoldre amb un succedani virtual, que és el fat d’aquest temps. Va tenir lloc diumenge: el dia en què, si no s’hagués creuat la pandèmia, hauria tingut lloc l’última funció. El Capitol, com tots els teatres de la ciutat, va abaixar dòcilment la persiana amb el decret de l’estat d’alarma, però ja mai la tornarà a apujar. No com a Capitol. Potser com una monstruosa botiga de roba. Qui sap.

Oficis d’evocació

«La idea era acabar la temporada amb una sèrie de monòlegs i el dia 14 fer la festa de comiat, però no ha pogut ser», va declarar una portaveu del Grup Balañá, que gestiona l’espai des de 1962. Tancat el teatre després de l’ordre del Govern, la que quedarà consignada en la història del teatre com l’última funció del Capitol va ser la del 12 de març de ‘Los monólogos de la vagina’, desproveïda naturalment de la mística d’un ritual de comiat. Quant a la festa, el Grup Balañá va oficiar de mestre de cerimònies d’un homenatge virtual el plat fort del qual van ser els oficis d’evocació de la comunitat artística lligada al local; la transacció, via vídeos, de records. La festa de comiat del Capitol s’escriu amb un coixinet davant, i això ho diu tot: #TheHappyClosing. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Això sí, la gresca va congregar un nombre de persones que difícilment haurien tingut cabuda al teatre: segons el Grup Balañá, 18.000 persones. «Era com un refugi, un lloc on anaves i podies trobar bon humor, bona comèdia, bons amics, gent que estima el teatre tant com jo», deia José Corbacho. «El primer teatre on va entrar el meu fill de dos mesos quan venia a veure’m al camerino», escrivia Meritxell Huertas. «Una sala que és història de Barcelona. Memòria cultural, humana i artística que sembla que al govern municipal tant li fa», escrivia Àngel Sala, amb crítica a l’ajuntament inclosa. «El Capitol s’ha de tancar amb el gran Pepe», deia Carlos Latre, que va retre homenatge tant al Capitol com a Pepe Rubianes, l’actor indissociable de la història del teatre i en honor a qui va ser batejada una de les sales.

Huertas i d’altres van aprofitar l’ocasió per recordar el Capitol pel malnom que va tenir en els seus inicis: Can Pistoles: perquè els llavors cinemes tenien una especialitat que era el cine d’acció. Els revòlvers treien fum als seus passadissos. Però en fi. Tot això ja és el passat.