La poesia intuïtiva d'Anne Carson guanya el Princesa d'Astúries

El nom d’Anne Carson (Toronto, 1950), que acaba d’alçar-se amb el premi Princesa d’Astúries de les lletres, va ser un dels noms fixos a les llistes del premi Nobel del 2019 (o del 2018). No va ser així, i no perquè la poeta canadenca, la veu avui més respectada de les lletres anglosaxones no ho mereixés. Ella és una de les grans. Per això el guardó espanyol té un punt de desgreuge (no sempre ha sigut tan precís, de vegades mira més a la galeria que a l’excel·lència). S’haurà de veure si el pot recollir en persona.

Carson és una creadora difícil d’encasellar. Una estranya combinació de pols oposats. Fent bona aquesta regla no escrita que les poetes dones comencen a publicar en la maduresa, ella ho va fer als 42 anys amb el poemari ‘Eros the bittersweet’ i diumenge en complirà 70. Com a professora de llatí i grec –que va ensenyar durant dècades a Princeton i més tard a la Universitat de Michigan–, la seva poesia beu dels clàssics, però és alhora enormement narrativa. El quilòmetre zero de la seva vocació, diu, està en la lectura que de nena va fer d’uns poemes de Safo traduïts a l’anglès que li inocularien el seu seminal amor per la llengua grega. Segons el jurat: en la seva poesia «la vitalitat del pensament clàssic funciona com un mapa que convida a dilucidar les complexitats del moment actual».

Com a poeta és una excel·lent artesana del ‘patchwork’. Ara ja ningú s’oposa a la seva intuïtiva llibertat d’escriptura, que combina assaig, memòria, narració, filosofia i recerca poètica, però durant anys alguns dels seus col·legues, bàsicament homes, li van negar el pa i la sal per no ajustar-se a les regles de la forma poètica. I més contradiccions: malgrat la seva narrativitat, la d’Anne Carson no és una poesia fàcil. Almenys no ho és en una primera lectura: «El que faig és construir una metàfora sense preocupar-me si té sentit o no», sol dir. I no és pedanteria de la seva part, sinó la seva forma erràtica i gens sistemàtica de pensar.

Com Patti Smith 

Però contra tot pronòstic, és una de les poetes més llegides i venudes a l’àrea anglosaxona, especialment entre els joves que aprecien el seu treball però també la seva personalitat: allunyada de la presumptuositat, capaç de fer un acudit sobre Kant en mig d’una dissertació saberuda i amb un aspecte com el d’una Patti Smith una mica més afavorida. Potser amb menys sentit de l’humor, se l’haurien pres més seriosament. Ella sol dir que aquesta mirada irònica i sense prejudicis que és marca de la casa li ha impedit dedicar-se a la filosofia.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Un dels seus llibres més reconeguts, ‘La belleza del marido’ (Lumen), relata la ruptura del seu matrimoni, i hi va incloure un relat de com el seu marit li va robar els seus quaderns de poesia quan va marxar. A ‘Men in the off ours’ imagina un diàleg entre Virginia Woolf i Tucídides en un programa de televisió. A ‘Norma Jean Barker of Troy’ fon el mite homèric amb l’estrella suïcida. Ben coneguda pels lectors de poesia, els seus llibres han sigut publicats a Lumen, Vaso Roto i Dioptrías.

Carson és literatura en estat pur. De nena, llegia amb passió un llibre de ‘Vides de sants’ i li agradava tant, tant, que... se’l va menjar. Literalment.