Nalini Malani, la feminista veu dels desposseïts

Se sol sentir o llegir que tot l’art és polític, o hauria de ser-ho, una bestiesa espectacular que si fos certa impediria apreciar el valor de l’art veritablement compromès, com el de Nalini Malani. Nascuda a Karachi el 1946, quan la ciutat no era la capital del Pakistan sinó la ciutat portuària occidental de l’Índia colonitzada pels britànics, Malani ha construït el seu art –un edifici veterà amb cinc dècades de treball a sobre– entorn de la defensa dels silenciats i desposseïts, amb especial atenció a les dones. És un art de denúncia. Potser per això té sentit que regni una foscor dramàtica a tots els salons de l’exposició que li dedica des d’aquest divendres la Fundació Joan Miró. Malani toca amb el seu art unes quantes tragèdies del nostre temps. Toca –i modela– la foscor.

L’artista guardonada amb el més recent premi Joan Miró que atorguen les fundacions Miró i La Caixa aterra categòricament al museu de Montjuïc per compartir el seu art amb el públic barceloní. L’any del coronavirus, no pot ser sinó una mostra marcada per la pandèmia: l’exposició va haver d’inaugurar-se el 19 d’abril, però s’hi va interposar el confinament. La pròpia Malani, que es trobava a Barcelona ultimant els detalls, va haver d’avançar la seva partida al veure que tancaven les fronteres. De retruc, la seva exposició és la primera que s’inaugura a la ciutat en ple estat d’alarma. Ha esperat, confinada, durant tres mesos.

Weil, Szymborska

És política Malani i ho és la seva exposició des del mateix títol: ‘No em sents’, potser l’epítom quadrisil·làbic dels silenciats. És política Malani: ho és a l’escollir la figura tràgica de Casandra com a eix de la mostra. Recordeu: li havia sigut atorgat el do de la profecia, però Apolo la va maleir i des d’aleshores ningú va creure en les seves prediccions. És política Malani al sembrar la mostra de cites de la seva literatura de referència, i és polític que siguin sempre dones: per aquí Simone Weil, per aquí Wislawa Szymborska. I, per descomptat, és polític que la mostra comenci amb una cita –una cita política– de la mateixa Malani: «Crec que cal reemplaçar desesperadament el mascle alfa per societats matriarcals si volem que la societat sobrevisqui al segle XXI». En paraules de la cap d’exposicions de la fundació i comissària de la mostra, Martina Millà, «és una exposició sobre la comunicació entre humans». Millà va treballar mà a mà amb Malani fins que va marxar precipitadament.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

És polític, en fi, que les seves obres també reflexionin sobre el dolor de la partició: la que va dividir l’Índia quan era tot just una nena. Malani és una dona del temps i del món que li ha tocat viure, i aquesta mostra ho reflecteix de diferents maneres. ‘No em sents’ respira cosmopolitisme sense renunciar a la tradició índia, recorre a l’estètica hindú alhora que a l’occidental, mostra l’evolució d’una dona que ha passat dels 16 mm i el blanc i negre (va ser pionera del cine experimental al seu país) a les animacions d’alè contemporani que publica regularment al seu Instagram; instal·lació, pintura, vídeo, animació; cinc dècades de vida artística en una exposició que, per molt política que sigui, mai renuncia a la bellesa. En art van de la mà.

Via noves tecnologies, Malani va participar des d’Amsterdam en la presentació a la premsa que va tenir lloc aquest dijous a la Fundació Miró. Va parlar de George Floyd. Va parlar de capitalisme i democràcia, de medi ambient i dels ensenyaments de la pandèmia. De masclisme. Va parlar de les tragèdies del nostre temps. Però sempre amb esperança.