'Rough and rowdy ways': el nou disc de Dylan, cançó a cançó

És la seva primera entrega de material original en vuit anys, després de la (discutida) trilogia d’estàndards, i el mostra fent un pas més enllà dels motllos genèrics (blues, country, swing, rockabilly) a què va adaptar el seu art de la cançó en el cicle d’àlbums que va anar de ‘Love and theft’ (2001) a ‘Tempest’ (2012). No representa tampoc una incursió en territoris sònics arriscats, condicionats per un productor amb personalitat, com ho va ser Daniel Lanois a ‘Oh mercy’ (1989) i ‘Time out of mind’ (1997). És una altra cosa, més concloent i essencial, subjecta només en ocasions a la gramàtica troncal del blues i més aviat tendent a una noció de la cançó com a cicle infinit d’estrofes que es fonen amb l’horitzó sota un tènue halo espiritual. Peces serenes i magnètiques, acompanyades per dolces harmonies de guitarra, pel rumor de fons de l’acordió o el frec de les cordes del violí.

Crida de la consciència

Mentre tants artistes han respost al confinament d’aquests mesos amb divertiments en ‘streaming’ dels quals tot just queda empremta, Dylan ha entregat les seves cançons més importants en molt temps, que és dir bastant, encapçalades per aquest ‘Murder most foul’ que ens va sacsejar setmanes enrere. Peces en les quals sembla atendre una vella crida de la consciència, a aquelles maneres «aspres i sorolloses», rebels, a les quals cantava el trobador country Jimmie Rodgers als anys 20 (a la seva peça ‘My rough and rowdy ways’), per parlar-nos del món que és i que va ser a través de la versió més refinada de si mateix. I per fer pronunciar versos que parlen dels límits de la mortalitat. Alguns tenen gust de comiat, o dels seus preparatius.

Poesia cantada en la més alta expressió, rica en claus i simbolismes, en què els experts en ‘dylanologia’ es podran entretenir durant una bona temporada. Poderós senyal de vitalitat creativa d’un Dylan de 79 anys que es deixa acompanyar per la seva banda habitual i per còmplices com Benmont Tench (el que fos teclista dels Heartbreakers de Tom Petty), Fiona Apple i Blake Mills. Obra per degustar amb calma, 70 minuts de músiques i textos per acompanyar el nostre trànsit al món que ve. En repassem les 10 cançons.

1. ‘I contain multitudes’

Una arrencada suau, sense percussions, amb la guitarra de ressonàncies jazzístiques envoltant el cant sec de Dylan en una declaració de benvinguda que al·ludeix els extrems de la seva personalitat, del més dolç al més sinistre («soc un home de contradiccions / soc un home de molts estats d’ànim»), i en la qual dialoga amb Ana Frank, Indiana Jones i els Rolling Stones. Fragàncies dels discos en què va jugar a ser Sinatra i vistes al crepuscle. «Dormo amb la vida i la mort al mateix llit».

2. ‘False prophet’

El blues entra en escena amb un ritme pesat de tacte rocós i un Dylan que desmunta velles mitologies: «No soc un fals profeta / Només sé el que sé / Vaig on només els solitaris poden anar». I afegeix: «Soc l’últim dels millors / Podeu anar enterrant els altres». La música d’aquest tema és una adaptació d’‘If lovin’ is believin’, peça de 1954 de Billy ‘The Kid’ Emerson, pioner del rhythm’n’blues i el rock and roll que va gravar per a Sun Records.

3. ‘My own version of you’

Dylan lúgubre, amb humor negre, creant un ambient de suspens al voltant d’una història delirant en la qual es converteix en un Dr. Frankenstein que s’apodera de trossos de cadàvers, de fetges, cervells i cors, per construir un amant a mida. Amb la cicatriu d’Al Pacino i dots per tocar el piano com Leon Russell i Liberace. A partir d’allà, l’enquadrament s’obre i apunta «als enemics de la humanitat» i al «Sr. Freud amb els seus somnis, i al Sr. Marx amb la seva destral».

4. ‘I’ve made up my mind to give myself to you’

Una roda d’harmonies plàcida i reconfortant, amb ecos de l’era pre rock and roll, secundada per cors udoladors i un Dylan que canta a un amor que pot ser tan terrenal com espiritual. Dinàmica subtil, estirada a pler, desprenent una aura màgica amb reflexos de mística gòspel.

5. ‘Black rider’

Dylan, parlant cara a cara amb la mort prescindint d’un clima tenebrós i acompanyant-se d’una dolça guitarra i del llunyà punteig d’una mandolina. Un enquadrament inèdit del trobador, dirigint-se al «genet vestit de negre» i demanant-li que es manifesti. «Digue’m quan, digue’m com / Si alguna vegada hi va haver un moment, que sigui ara / Deixa’m passar, obre la porta / La meva ànima està angoixada, la meva ment està en guerra».

6. ‘Goodbye Jimmy Reed’

El blues més canònic de l’àlbum, un homenatge al venerable trobador del Mississipí (1925-76), pioner de l’estil elèctric. Influït per la seva obra des dels seus inicis, Dylan s’adreça a ell per demanar-li més racions d’«aquesta vella religió» sobre un trotador ritme de boogie. «És just el que necessito».

7. ‘Mother of muses’

Una altra delicadesa introspectiva amb vista a l’altre costat, amb un ambient de certa litúrgia gòspel. Un diàleg amb la «mare de les muses», a qui demana que li canti històries dels herois americans, dels generals Sherman i Patton, que van aplanar el camí per a Elvis Presley i Martin Luther King, «herois que es van mantenir drets». Traços d’èpica patriòtica associada a la cultura popular i els drets civils.

8. ‘Crossing the Rubicon’

Dylan, com a malfactor o pròfug de les servituds terrenals, s’apropa per tercera i última vegada al blues per cantar en primera persona a l’homicidi («faré de la teva dona una vídua / no arribaràs a la mitjana edat») i situar-se en algun lloc més enllà del bé i del mal. «Estic tres milles al nord del purgatori, i a un pas del Gran Més Enllà / He resat i he besat les noies, i he creuat el Rubicó».

9. ‘Key West (Philosopher Pirate)’

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L’àlbum s’enfila fins a les cotes més altes en el tram final, que arrenca amb aquests nou minuts de monòleg somiador («nascut en el costat equivocat de la via del tren / com Ginsberg, Corso i Kerouac») i perdent el món de vista a la llarga Ruta 1 que el porta a Key West, l’illot de l’extrem sud de Florida, associat a una assolellada immortalitat. «Un paradís per morir», entona amb un sarcasme estrany, referint-se a aquest destí vacacional de molts jubilats nord-americans. Balada trèmula amb el toc càlid de l’acordió, en la qual Dylan es troba sol a l’hotel de l’enclavament subtropical desitjant que una emissora pirata li posi l’èxit dels 60 ‘Rescue me’.

10. ‘Murder most foul’

La cançó amb què el cantautor va trencar el silenci el 27 de març, una epopeia de gairebé 17 minuts en la qual, a partir de l’«assassinat més infame», el de Kennedy, «aquell dia fosc a Dallas, el 1963», passa revista al paisatge musical d’una era, de Patsy Cline i Stan Getz als Eagles i Fleetwood Mac, amb intenció de prendre posicions en el present més que mitificant el passat. Aquest va ser el seu propòsit, tal com va explicar fa uns dies a ‘The New York Times’, en la seva primera entrevista des del 2017. Peça balsàmica, tan parlada com cantada, que ofereix punts d’ancoratge en un temps que els necessita.