Tuberculosi de paper

¿Per què aquest halo embruixat, aquesta elevació de l’esperit que se li solia atribuir? Potser per l’extensa nòmina de talent artístic que es va carregar el bacil de Koch, així batejat en honor del metge alemany que va aconseguir aïllar-lo el 1882, Robert Koch, i demostrar que es transmetia per les gotes de saliva. «No fan falta picades, talls, intercanvi de sang o de fluids: ser en una habitació amb una persona amb la malaltia activa pot ser suficient per contagiar-se», escriu Salvador Macip a ‘Les grans epidèmies modernes’ (La Campana/Destino). El genetista aventura que, a mitjans del segle XIX, una de cada set persones va ser víctima del ‘mycobacterium tuberculosis’, protegit per una capa de greixos que li serveix de cuirassa, com al maleït coronavirus. Tuberculosi perquè el bacil sembra els seus tubercles, com patates, com moniatos, a l’hort esponjós dels pulmons.

Sense distingir entre rics i pobres

Però tornem a la llista de la genialitat truncada. A part de les Brontë, la tisi va consumir Balzac, Bécquer, el poeta John Keats, Guy de Maupassant, Kafka i Txékhov, que va morir el juliol de 1904 al balneari de Badenweiler, als turons de la Selva Negra. La malaltia no feia distinció entre rics i pobres, però mentre els primers acabaven els seus dies banyant-se ociosos en termes i cases de repòs –com Hans Castorp a ‘La muntanya màgica’–, l’incipient proletariat industrial va anar a parar a hospitals de beneficència, on es va convertir en carn d’autòpsia, cosa que va permetre almenys avançar en les investigacions. Els malalts buscaven el sol per treure’s la «humitat dels pulmons»: Chopin va escollir Mallorca; Robert Louis Stevenson, els mars del Sud.

La literatura del XIX sembla un ambulatori ple de tos. Narradors i narrats tísics, com Margarita Gautier, de ‘La dama de les camèlies’, o alguns personatges de Dickens, que moren entaulant una batalla tranquil·la dins d’una bombolla beatífica. A ‘El Doctor Centeno’ (1883), Galdós descriu així els turments d’Alejandro Miquis, mig gamberro, mig estudiant, consumit pel seu propi foc: «La tos, penosíssima, li treia el son; no li venia de gust res més que llaminadures, i s’alimentava amb caramels, cafè i fruita».

La ‘mort blanca’

Es creia llavors que la ‘mort blanca’ propiciava violents contrastos, entre fases de tristesa abúlica i impulsos que exacerbaven la gana a la taula i al llit. Les dames etèries i vulnerables, lànguides com models prerafaelites, es van convertir en l’ideal estètic femení fins que el descobriment de l’estreptomicina (1944) i la isoniazida (1952) van destrossar l’influx del mite romàntic.

Macip diu que la tuberculosi encara afecta un terç de la població mundial i que el repte principal ara el constitueix la resistència d’algunes variants del bacil als antibiòtics. L’eterna lluita de la humanitat contra els enemics invisibles.   

        

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo