Festa major sobre rodes

«Si voleu acompanyar-nos en un viatge a través del temps, volarem pel Mississipí fins a Sant Joan Despí. Desfilarem per carrers i places on hi ha la bona gent», canta el banjista Roger Canals mentre el seu quintet toca ‘Bourbon Street Parade’, un clàssic entre els clàssics de la música de Nova Orleans. Fa només cinc minuts el barri del Pla del Vent-Torreblanca era desert, però desenes de veïns han baixat al carrer i uns quants més han sortit al balcó: un jove amb una samarreta del segell Motown, una senyora amb un pinzell a la mà, dos mansos sense samarreta... Tots agraeixen la música amb amplis somriures. Alguns saluden i aplaudeixen com si estiguessin veient els Reis d’Orient.

Quan el camió arriba a El Fornet de l’Eli, el Roger convida la clientela a alçar els braços. «Si no la trobes, si no la trobes, la manera d’arrancar, una nova festa, una nova festa: mira, jo et puc ajudar», canta. És la seva adaptació al català d’‘Alexander’s ragtime’, però avui sona a eslògan per als ajuntaments que no saben com reinventar la festa major. A la terrassa del bar ningú es resisteix. I els xavals fa estona que segueixen el camió allà on va. Amb el seu jazz centenari, la banda s’ha transformat en un flautista d’Hamelín sobre rodes que hipnotitza desenes de ratolins. El camió circula tan a poc a poc com pot, a uns dotze quilòmetres per hora, però evitant que el motor es cali. Els nens persegueixen el camió i els adults persegueixen els nens. El concert ambulant funciona també com una gimcana per a totes les edats.

Aquell que va per allà és el regidor de Cultura de l’ajuntament. A finals de març li semblava impensable organitzar qualsevol acte festiu per petit que fos, però a l’abril ja va veure que valia la pena deixar la porta oberta, per si de cas. «La nostra festa major sempre arriba en un moment de ruptura: acaben les escoles, les universitats, la selectivitat, comença l’estiu, arriba la revetlla, la calor... És el moment de sortir al carrer i disfrutar. Ens sabia greu que si al final es podia fer alguna cosa, deixéssim de fer-ho» explica. L’opció d’organitzar espectacles en places per a 200 persones assegudes no eren una opció viable: «¿Quines 200 deixes entrar i quines 30.000 deixes fora?», planteja.

La solució d’aquesta població de 34.000 habitants ha sigut portar la música a la gent; l’antítesi de l’estratègia festivalera que consisteix a condicionar un gran espai i fer que la gent es desplaci fins on h ha la música. Sant Joan Despí es divideix en quatre barris. Dos camions fan dues actuacions simultànies a dos barris i així la música sona per tot el poble. Mentre la Companyia Roger Canals reparteix el seu jazz pels barris del Pla del Vent-Torreblanca i el Centre, un altre camió anima els de les Planes i el Residencial Sant Joan a ritme de batucada. Per cert, són els camions que fa servir el Barça quan celebra els seus títols. Al final del carrer per on ara baixa la banda tocant ‘Down by the riverside’ hi ha la Ciutat Esportiva Johan Cruyff.

De carrer a carrer

L’elecció de la Companyia Roger Canals no podia ser més encertada. El seu repertori va néixer als carrers, els de Nova Orleans, i funciona sense amplificació. Fins i tot la tauleta de rentar la roba que grata i percut Daniel Lévy se sent perfectament. A més, el quintet es va foguejar fa més d’una dècada tocant swing al carrer; al Portal de l’Àngel, per ser exactes. Un dels molts espectacles de Canals es diu ‘Dia’N Jazz’, en què la banda toca dins un Citroën 2CV. Els protocols de seguretat van aconsellar aparcar aquesta vegada el vell cotxe i pujar al camió. Així, Joan Pinós pot tocar la tuba assegut. I el mateix poden fer el trombonista Òscar Font i el clarinetista Francesc Puig.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El que no se sent ni sota amenaça de rebre una estacada d’una branca mal podada és Roger Canals. Parlem d’un ‘entertainer’ avesat a desenes de cercaviles, fires i cavalcades. El camió ha iniciat ja la ruta pel centre de Sant Joan Despí i el banjista continua interpel·lant el públic. Una família balla al seu balcó, camuflada rere la bastida de rehabilitació de l’edifici. La clientela del bar San Juan surt al carrer a tafanejar. I la del bar Europa. El quintet arrenca somriures allà on va. És igual que el públic estigui familiaritzats o no amb la seva música. L’important és que la música ha tornat al carrer.

 La velocitat del camió fa inviables les aglomeracions. El risc de contagi és mínim. És més probable que es hi hagi esquinçades de turmell o accelerades cardíaques per voler seguir el camió durant tota la ruta. Després de més d’una hora de recorregut, la banda es perd al final del carrer Rius i Taulet. Des de la distància s’intueixen uns versos impropis d’aquestes dates: «‘Al mundo entero quiero dar un mensaje de paz / y junto al árbol revivir la alegre Navidad’». Durant aquests mesos de confinament qui més qui menys ha perdut la noció del temps, però el seu cas sembla especialment greu. No pots tenir tancat un músic durant tres mesos. Després passa el que passa.