Mor Edith Sommer, l'artista autèntica que va superar la falsedat

Edith Sommer, de nacionalitat suïssa, va néixer a la localitat alemanya de Schwäbisch Gmünd el 1935. Va començar a pintar des de molt petita, tot i que no va exposar la seva obra fins als 25 anys, el 1960, ja casada amb el seu primer marit, Dieter Rosenkranz, i amb dues filles, la Nicol i la Katia, avança ‘Diario de Ibiza’, del mateix grup editorial que EL PERIÓDICO DE CATALUNYA.

En aquella primera mostra, a Colònia, va sentir parlar per primera vegada d’Eivissa. Va ser a través d’un representant de la galeria Ivan Spence de Dalt Vila, que li va recomanar l’illa per pintar i la sala per exposar.

Arribada a Eivissa

L’artista es va instal·lar primer a Saint Tropez, però el 1962, aprofitant un viatge a Barcelona perquè el seu marit havia comprat dues obres de Tàpies, va decidir anar a conèixer l’illa de què li havien parlat. Només aterrar i amb la vista des de l’avió, va canviar el bitllet de tornada de tres a sis dies i se’n va anar directament a la galeria d’Ivan Spence, on, assegurava anys després, es va sentir com a casa.

Aquell mateix any es va divorciar i es va instal·lar a Eivissa, després de comprar una casa pagesa, Cas Formenterer, a la carretera de Sant Josep. A l’illa aviat va començar a moure’s pels ambients artístics amb el que va ser el seu gran amic des del principi, el conegut falsificador d’art Elmyr de Hory, tot i que ella no va saber de la trama de falsificacions fins molt després.

El 1964, en aquest ambient bohemi, va conèixer el polèmic escriptor Clifford Irving, amb qui després de diversos mesos de relació va acabar casant-se i amb qui va tenir dos fills més, el Barnaby i el Nedsky. Els seus deu anys de matrimoni amb Irving van estar envoltats per l’escàndol. Tot va quedar reflectit en la pel·lícula ‘F for fake’, d’Orson Welles, que barreja un documental prèviament rodat per un director francès sobre Elmyr de Hory amb la suposada biografia del magnat Howard Hughes que havia publicat Irving.

El milionari els va demandar per haver publicat una història falsa sobre la seva vida i tant l’escriptor com Edith Sommer van acabar passant una mica més d’un any a la presó, ella a Suïssa, on la pintora assegurava que havia après molt. Aquest episodi és el que reflecteix la pel·lícula ‘La gran estafa’, en què Richard Gere fa de Clifford Irving i Marcia Gay Harden encarna la mateixa Sommer. A l’artista la pel·lícula no li va agradar gens i considerava que l’estafa era pagar per anar a veure-la.

A mitjans dels 70 es va divorciar d’Irving i es va casar amb l’advocat novaiorquès Bill Maloney, amb qui va obrir a Eivissa la galeria d’art Maloney. Amb ell va passar deu anys, fins que, cansat de la vida bohèmia i de l’illa, va tornar a Nova York. Tot i que l’artista no va tornar a casar-se, sempre va mantenir una relació molt pròxima amb els seus dos primers marits, que fins i tot passaven temporades a la seva casa eivissenca. «Amb cinquanta anys vaig decidir que ja no em tornaria a casar. Va ser llavors quan vaig posar calefacció a la casa. Vaig pensar que era millor escalfar la casa amb calefacció que amb un altre marit», va confessar fa uns anys en una entrevista amb ‘Diario de Ibiza’, firmada per Vicente Valero. Irving va morir el 2017.

Carrera artística

Notícies relacionades

Mor l'artista Juan Genovés, autor de «L'Abraçada»

Mor Christo, l'artista que va embolicar el Reichstag i el Pont Neuf

Tots aquests anys va mantenir la seva carrera artística, creant al seu estudi eivissenc una obra molt reconeixible, malgrat que va anar canviant d’estil amb el temps: des de figures realistes embolcallades per ambients onírics fins a obres abstractes, totes, dominades per una lluminositat pròpia del Mediterrani i colors molt marcats. Una obra franca i autèntica, allunyada d’aquest món de falsificacions en què es va veure immersa. Va exposar regularment a Eivissa, a Barcelona, en museus i galeries d’Alemanya i França i també a Nova York o Houston.

La pintora sempre es va mostrar enamorada d’Eivissa, d’aquella illa que va conèixer als 60, però també de la que es va obrir al turisme, perquè, com va assegurar en més d’una ocasió, els que havien descobert aquest paradís no tenien dret a guardar-se’l per a ells sols. Fins i tot quan la seva solitària casa pagesa, enclavada a la zona de Can Bellotera, es va veure envoltada d’indústries i supermercats: «Eivissa ha canviat molt, però també nosaltres hem canviat, els que vam venir fa quaranta o cinquanta anys. Hi ha més soroll, sí, però nosaltres estem més sords. Una cosa compensa l’altra», va comentar amb ironia a ‘Diario de Ibiza’ el 2012.