Angélica Liddell i la seva diatriba contra els nous puritans

Ha tornat. Han passat gairebé 10 anys des que vam veure en l’enyorat cicle Radicals del Lliure de Rigola ‘La casa de la fuerza’, una fita que ja s’exalça com un dels muntatges fonamentals del segle XXI. Angélica Liddell des d’aleshores ha senyorejat grans teatres d’Europa, l’últim any, amb peces elegíaques dedicades a la mort dels seus pares. Per a la seva tornada a Barcelona, no obstant, s’ha escollit ‘The Scarlett Letter’ per exprés desig de la directora i intèrpret, muntatge estrenat el 2018 que sintetitza bona part de les seves recents línies creatives, des de les purament plàstiques i performatives fins a les més discursives i filosòfiques, en aquest cas, carregant contra els «ofesos», els censors dels nostres dies.

No importa haver vist ja el muntatge en el seu pas per Madrid, a les obres de la Liddell s’hi torna com a la bona poesia o pintura, sempre s’hi troben nous sentits, noves associacions. Cuadros vivents i llargs monòlegs que no tenen sentit tancat o  lectures unidireccionals. El seu torrent inventiu és volcànic, escatològic i tremendista. Acudint al seu llibre ‘Una costilla sobre la mesa’ (La uña rota, 2018) vam descobrir una mena de dietari amb la gènesi del projecte, la inspiració en la novel·la vuitcentista de Hawthorne que dona nom a l’espectacle, la seva identificació escènica amb el seu protagonista, la Hester, obligada pels puritans a brodar-se una A d’adúltera al pit. Liddell la transforma en A d’artista, els creadors com a «flors negres d’una societat civilitzada». El dret a ofendre, reclama, a la transgressió, a la indecència i a la immoralitat. Reivindica que el teatre sigui com la pesta sobre un enorme teló amb la cara d’Artaud. Referents clars.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Focault, Barthes, Freud, Genet, Sade i Nabokov; Liddell proclama el seu amor per ells i els seus postulats. Carrega gairebé amb espasme reaccionari contra els actuals «puritans progressistes» que neguen la foscor de l’ànima. I per si això fos poc, entra en matèria amb una desconcertant diatriba misògina interpretada des de les tripes, que, com va apuntar ‘The New York Times’, li podria haver costat l’exili artístic a un intèrpret masculí. ¿Provocació? Sens dubte, l’ham més suculent per inflamar susceptibilitats.

Entrega i sacrifici

D’acord amb els textos, les escenes més plàstiques s’inspiren també en transgressors: Ticià i sobretot Caravaggio, amb el seu cupido nu de fons. Com en gairebé totes les seves obres recents, hi ha subjacent la necessitat d’amor, l’entrega, el sacrifici. En aquest cas al cos i a la idealització de la figura masculina, als seus vuit ballarins nus, als quals se sotmet amb rituals sexualitzats sota una marxa pomposa del barroc Lully. Un viatge, en definitiva, fosc i dens per les pulsions creatives del subconscient, i ningú com la Liddell per guiar-nos. Que Barcelona no passi una altra dècada sense ella, sisplau.