MOR EL GENI ITALIÀ

Les 10 millors bandes sonores d'Ennio Morricone

'Cinema Paradiso', 'La missió' i 'El bo, el lleig i el dolent' destaquen entre la seva filmografia

GRAF5652. MADRID, 07/05/2019.- El compositor y director de orquesta italiano Ennio Morricone, durante el concierto ofrecido esta noche en el WiZink Center de Madrid. EFE / Rodrigo Jiménez

GRAF5652. MADRID, 07/05/2019.- El compositor y director de orquesta italiano Ennio Morricone, durante el concierto ofrecido esta noche en el WiZink Center de Madrid. EFE / Rodrigo Jiménez / Rodrigo Jiménez (EFE)

3
Es llegeix en minuts
Quim Casas / El Periódico

Ennio Morricone, distingit amb el premi Princesa d’Astúries de les Arts 2020, ha mort als 91 anys a la clínica de Roma on estava ingressat després d’haver tingut una caiguda. Entre la seva prolífica i premiada obra és difícil fer una selecció de les 10 millors bandes sonores, però aquí us en deixem una llista:

‘Cinema Paradiso’

Hi ha pel·lícules difícils d’oblidar gràcies, en part, per la seva música, i ‘Cinema Paradiso’, que ara ha tornat a les sales, es distingeix precisament per això. Probablement la magnífica banda sonora de Morricone va ajudar que aquest entranyable film amb guió i direcció de Giuseppe Tornatore, un retrat sentimental de la Itàlia de la postguerra i una declaració d’amor al cine, calés d’una manera tan profunda entre el gran públic.

bso cinema paradiso / periodico

‘La missió’

‘La missió’ és la banda sonora de la pel·lícula del mateix nom (dirigida per Roland Joffe), composta per Ennio Morricone. El tema principal, ‘Falls’ continua sent una de les peces més memorables de Morricone, i ha sigut utilitzada en molts espots publicitaris des del seu llançament. La banda sonora va ser nominada a l’Oscar el 1986 i va guanyar el Globus d’Or a la millor banda sonora.

bso la mision / periodico

‘Els intocables d’Eliot Ness’

En el més que notable film de Brian de Palma va presentar una sèrie de cançons plenes d’intensitat, que va combinar amb diversos temes molt més tranquils i emotius. És un repertori molt variat, una cosa que no sempre passa a les bandes sonores.

los intocables / periodico

‘El bo, el lleig i el dolent’

Potser la banda sonora més coneguda de les seves magnífiques creacions per a l’‘spaghetti western’, de la mà del seu amic Sergio Leone. Protagonitzada per Clint Eastwood, Lee van Cleef i Eli Wallach, és la tercera i última pel·lícula de l’anomenada ‘Trilogia del dòlar’. Va estar precedida per ‘Per un grapat de dòlars’ (1964) i ‘La muerte tenía un precio’ (1965).

el bueno el feo y el malo / periodico

‘Per un grapat de dòlars’

Un altre ‘western’.  En aquest cas, Morricone va compondre una melodia principal enganxosa. La pel·lícula, que va ser rodada a Almeria, està protagonitzada per Clint Eastwood i Lee van Cleef com a caçadors de recompenses i Gian Maria Volonté com el dolent principal.

por un punado de dolares bso / periodico

‘La muerte tenía un precio’

Morricone recorda que té 36 pel·lícules de l’Oest en la seva carrera, gairebé un 8% de tota la seva producció, però assumeix que està etiquetat en aquest gènere. Entre altres coses, gràcies o per culpa de la música d’aquesta segona entrega de la denominada ‘Trilogia del dòlar’. Xiulets (per al personatge d’Eastwood), guitarres elèctriques, melodies enganxoses, cors guturals i la inconfusible arpa de boca (per a Lee van Cleef), la nota dissonant en una pel·lícula que Morricone descriu tota en re menor.


‘Novecento’ 

«El cine d’autor ofereix més possibilitats expressives i més llibertat respecte al comercial. Normalment, a les pel·lícules artístiques, el compositor pot escriure el que vol». Una bona fórmula per entendre’s amb Bernardo Bertolucci. ‘Novecento’ és el gran opus de la seva relació. El director li explicava el que volia recorrent a combinacions de colors i el sabor de la música que tenia al cap. Una de les coses que lamenta Morricone és no haver fet la banda sonora de ‘L’últim emperador’.


‘Hi havia una vegada a Amèrica’

Morricone la considera l’obra mestra de Leone. El director li havia explicat diverses vegades el projecte, així que feia temps que la música fluïa en la ment del compositor. Melodies hipnòtiques, envoltants i dilatades: «Havíem de dilatar l’espai i el temps –diu Morricone– seguint la mateixa estructura de la pel·lícula basada en continus ‘flashbacks’ i ‘flashforwards’», però els distribuïdors nord-americans la van retallar, es van carregar els salts temporals i la seva noció musical.


‘¡Átame!’ 

Notícies relacionades

La seva única col·laboració amb Almodóvar és una música més càlida malgrat la tensió dramàtica d’aquesta història de segrest i seducció. Morricone es va quedar amb el dubte de si a Almodóvar li havia agradat el seu treball, ja que durant el procés de gravació no li va demostrar cap entusiasme. Quan es van veure anys més tard, li va preguntar: «¿Et va agradar o no?». «¡Em va agradar moltíssim!», va contestar el director espanyol. «Encara avui segueixo amb el dubte, ¿li va agradar o no? El seu ‘moltíssim’ mai em va convèncer».


‘Los odiosos ocho’ 

No és la seva millor banda sonora, però li va fer guanyar l’Oscar. Tenint en compte que Tarantino havia readaptat molts dels seus temes anteriors traient-los de context (el músic recorda l’ocupació a l’inici de ‘Maleïts malparits’ d’una música que havia escrit 30 anys enrere per a una telesèrie), a Morricone se li va fer estrany compondre per a ell una partitura original. «Però el Quentin va insistir molt, va venir a Roma i em va portar el guió escrit en italià, i em va dir que volia el Morricone que soc ara».

Temes:

Musicals Cine