Mor el compositor italià Ennio Morricone als 91 anys

El passat 5 de juny se’ls concedia als compositors cinematogràfics Ennio Morricone i John Williams el premi Princesa d’Astúries de les Arts pel conjunt de la seva obra. En els dos casos, d’una dimensió popular poques vegades vista en la música de cine. L’autor de les bandes sonores dels cèlebres ‘spaghetti western’ de Sergio Leone ha tingut només un mes per disfrutar aquest guardó. Morricone ha mort avui als 91 anys a la seva ciutat natal, Roma, a conseqüència de les complicacions derivades d’una caiguda recent en la qual es va trencar el fèmur. 

Actiu fins al final, el cine perd amb Morricone una de les seves grans icones musicals. La seva última banda sonora la va compondre el 2016 per a ‘La correspondència’, una pel·lícula de Giuseppe Tornatore interpretada per Jeremy Irons i Olga Kurylenko. Però a més d’un posterior treball musical per a la firma Dolce & Gabbana, estava escrivint l’‘score’ per a una versió britànica d’‘El fantasma de Canterville’ en dibuixos animats.

El ‘western’ europeu de Sergio Leone

Sempre se l’associarà a les curioses imatges ordides per Leone al ‘western’ europeu, al Clint Eastwood de ‘Per un grapat de dòlars’, ‘La muerte tenía un precio’ i ‘El bo, el lleig i el dolent’, a les melodies inconfusibles elaborades en aquests films amb xiulets, harmòniques i arpa de boca. Morricone va crear en el marc de l’euro-‘western’ dels anys 60 una estètica sonora renovadora i apreciable, arriscada també, llavors injuriada i avui reivindicada. 

Però, a més de continuar col·laborant amb Leone a totes les pel·lícules posteriors a la trilogia amb Eastwood –‘Fins que li va arribar l’hora’, una de les seves millors bandes sonores en conjunt, en ‘¡Abaixa el cap, maleït!’ i en la potent fresca dramàtica i històrica que és ‘Hi havia una vegada a Amèrica’–, el compositor va practicar altres gèneres música coral, orquestral i de cambra– i, dins de la gran pantalla, va tenir prolongades i definitòries associacions amb el més representatiu del cine d’autor italià dels anys 60 i 70, és a dir, l’antítesi del cine popular representat per Leone i altres practicants del ‘western’ italià.

Bernardo Bertolucci va confiar en ell en ‘Antes de la revolución’, ‘Partner’, ‘Novecento’ o ‘La luna’. Per a Pier Paolo Passolini va elaborar la música de ‘Pajarracos y pajaritos’, ‘Teorema’ i les tres entregues de la trilogia de la vida (‘El Decameró’, ‘Los cuentos de Canterbury’ i ‘Las 1001 noches’), una autèntica celebració de música popular, sensual i lúdica. Amb Marco Bellocchio va col·laborar a ‘Las manos en los bolsillos’ i ‘La China está cerca’. Va compondre les bandes sonores de ‘La batalla de Argel’, ‘Queimada’ i ‘Operación Ogro’, de Gillo Pontecorvo.

Bertolucci va participar en l’escriptura de l’argument ‘Fins que li va arribar l’hora’, cosa que demostra, com en el cas de Morricone, que podien fer-se les dues coses, cine més minoritari i cine per a platees àmplies. Un altre dels col·laboradors en el guió d’aquell film de l’Oest en el qual la música més minimalista de Morricone, combinada amb l’ús del silenci, sostenia la dilatació del temps en recordades seqüències com la de l’espera d’uns pistolers en una estació de tren, va ser Dario Argento, el mestre del ‘giallo’ o ‘thriller’ de terror. Per a ell també va treballar Morricone, que va deixar el seu segell a les nervioses columnes sonores de títols com ‘El pájaro de las plumas de cristal’ i ‘El gato de nueve colas’. 

I en clau francesa, Morricone també va compondre per al gran gènere popular del cine gal, el ‘polar’ o cine policíac, cas d’una altra de les seves partitures més inconfusibles, la d’‘El clan de los sicilianos’, versionada fins a la sacietat. I no oblidem la seva evocadora música per a la nostàlgica ‘Cinema Paradiso’, del 1988, pel·lícula reposada a les nostres sales després del confinament, així com la seva única trobada amb Pedro Almodóvar en ‘¡Átame!’.

Notícies relacionades

Morricone, la música de les estrelles

Ennio Morricone i John Williams, premis Princesa d'Astúries de les Arts 2020

Va fer aviat el salt al cine anglosaxó. D’entre tota la seva producció als Estats Units i la Gran Bretanya destaquen la seva incorporació del ‘so spaghetti’ a ‘Dos mulas y una mujer’, així com peces de diferent registre i calat en ‘L’exorcista II: L’heretge’, ‘Días del cielo’, ‘La misión’, ‘Los intocables de Elliot Ness’ o ‘En la línia de foc’. Però un dels seus treballs més reconeguts és el que va elaborar per al film de terror de John Carpenter ‘La cosa’, que és, curiosament, una de les seves obres menys personals, ja que Morricone va fer poc més que adaptar al seu estil el tipus de músiques inquietants que escrivia el mateix Carpenter per a les seves pel·lícules.

Oscar honorífic

Entre el 1979 i el 2001 va ser nominat a l’Oscar en cinc ocasions: per ‘Días del cielo’, el film de Terrence Malick amb art europeu (música de Morricone i fotografia de Néstor Almendros), ‘La misión’, ‘Los intocables de Elliot Ness’, ‘Bugsy’ i ‘Malena’. El 2007 li van concedir aquest Oscar honorífic que sempre donen a qui no l’ha guanyat per una de les seves pel·lícules. La relació de Morricone amb el guardó hollywoodià semblava així tancada, però ningú esperava que Quentin Tarantino, després d’utilitzar alguns dels seus temes ja existents a ‘Kill Bill’ i ‘Django desencadenat’, li encomanarà el 2015 la banda sonora original de ‘Los odiosos ocho’. Morricone, ajudat per un dels seus més fervents admiradors, va aconseguir, ara sí, el seu preuat Oscar a la millor banda sonora i, de passada, el Globus d’Or.