Manel, un petit miracle al Grec

Guillem Gisbert va parlar una mica més de l’habitual per indicar-nos que el concert no pretenia precipitar una «catarsi», sinó que es tractaria tan sols d’«abstreure’ns de la barbaritat que està passant». Però hi havia fam acumulada entre Manel i la seva gent, quatre mesos després de l’últim concert, a l’Auditori de Cornellà, i molta energia, i aptituds per alliberar-la de la manera més arriscada, a partir de la primera (i un pèl distòpica) primera cançó, ‘Formigues’, amb un Gisbert de veu greu, apuntant a les plagues que es colen a casa desfilant pel marbre de la cuina.

Manel va presentar ‘Per la bona gent’, el disc que va llançar l’octubre passat, en un Teatre Grec per a 800 assistents (el seu aforament és de 1.900) i amb un esperit una mica més cerebral i menys lúdic que en el concert del novembre al Poble Espanyol, i amb disposició a reforçar angles, consolidar contrastos i polir els vestigis d’innocència. Molta pista electrònica freda, també en algunes de les cançons antigues, a càrrec sobretot del baixista Martí Maymó, un Guillem Gisbert prest a modular millor que mai el seu coll (i la seva figura), i els jocs de penombres i fons d’una il·luminació distant i expressiva, filla o neta de la que van manejar els Talking Heads a ‘Stop making sense’.

Amb riscos controlats

Amb tot el que ha passat, veure el grup allà, amb la seva artilleria i la seva esplendor, sense haver-se passat al bolo de tamboret i guitarra acústica, va tenir un aire prodigiós. «Un petit miracle», va fer assegurar el cantant, que va agrair al públic «haver assumit un risc» a l’acudir al concert, i va tenir paraules per als professionals musicals del sector tècnic afectats per la destralada que pateix la seva activitat d’aquest estiu.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

‘Canvi de paradigma’ va cobrar el seu sentit més sever i insospitat, els ritmes d’arrel llatina de ‘La serotonina’ van fer balancejar el Grec i ‘Jo competeixo’ va desplegar els seus fons més diabòlics. Una de les novetats respecte al concert de tardor va ser la recuperació d’‘Ai, Dolors’, amb la veu de Roger Padilla i en una versió bastant fidel a l’original, a diferència dels tractaments electrònics dispensats a altres peces, com ara ‘Captatio benevolentiae’. Aclaparadora andanada de rock cibernètic amb ‘Les cosines’ i un ‘Boy band’ amb graciosos esbossos de coreografia, camí de ‘Per la bona gent’, la talaia del nou àlbum, amb la veu de Maria del Mar Bonet i el seu missatge de diàleg entre les veus artístiques a través de les generacions.

Allà hi ha el missatge de fons del disc, que va sortir també a ‘Les estrelles’, aquesta composició de Janis Ian a què Nina Simone va aportar encara més vida. Una reflexió sobre la naturalesa de l’artista, sobre créixer en públic i a l’escenari, a la qual Manel va transferir una altra capa d’emotivitat transcendent. Ja en aquest terreny de bisos, ‘Amb un ram de clamídies’ va ser el recés de melancolia (punxada) abans de l’última escalada: un ‘Sabotatge’ a tota guitarra i els rescats de ‘Boomerang’ i ‘Benvolgut’, amb extra d’electrònica gruixuda i ànim de carregar-se la muntanya de Montjuïc.