Loquillo: «En el pitjor moment, la poesia és la resposta»

És una sorpresa veure’l reactivant la seva aliança amb Gabriel Sopeña. ¿Era una cosa que ja tenia al cap abans de la pandèmia o ha vingut determinat per la nova situació?

A quinze dies de començar la gira ‘El último clásico’, el meu últim àlbum de rock espanyol, amb 50 dates tancades i més de la meitat de les entrades venudes, ens vam haver de reinventar i adaptar-nos al medi. Primer, ubicar les dates postpandèmia amb els promotors. Després, treballar per l’endemà, a més de defensar el nostre ofici. Durant la preparació de la gira, la meva intenció era gravar amb Gabriel Sopeña, amb la producció de Josu García, la nostra nova entrega poètica. Aquesta vegada, dedicada a Julio Martínez Mesanza i el seu poemari ‘Europa’. Com que tampoc hi havia possibilitat de gravar davant la situació creada, ja saps, quan la fortuna minva, l’enginy ha d’ocupar aquest espai... ¡No és meu, és de Churchill! No podíem sortir de gira amb ‘El último clásico’, però si hi donàvem un pas de rosca, era el moment per donar el millor de nosaltres mateixos. En la pitjor situació i en el pitjor moment per a la indústria: la poesia era la resposta. Molts dels promotors van decidir donar la cara i jo no pensava deixar-los a l’estacada. De sobte, tot coincidia. Jo no volia fer una versió acústica dels meus èxits de rock espanyol, senzillament perquè no faig això. A més, el públic que va comprar les entrades per a la gira d’‘El último clásico’, ha de veure Loquillo i la seva banda en grans espais i amb tota la producció. Per això, vaig pensar que la millor manera de ser al costat del públic, els músics, els tècnics, els promotors..., en una paraula, al costat de la indústria, era reprendre el ‘set’ de poesia amb Gabriel Sopeña, Laurent Castagnet, Josu García i Alfonso Alcalá. Junts repassarem el millor del nostre treball. A més d’algunes sorpreses.

El tàndem amb Sopeña ens remunta a ‘La vida por delante’ (1994), que va suposar el seu primer acostament integral al món dels poetes. De fet, aquest és el títol de la nova gira. ¿Què representa aquest disc en la seva carrera?

‘La vida por delante’ va ser, potser, l’àlbum més important en l’àmbit personal. Era la primera vegada que trencava amb els Trogloditas Amb un llenguatge diferent, un altre escenari, els teatres, i recuperant una tradició que en aquell moment era gairebé la nèmesi de la meva generació, crescuda amb el que s’havia vingut a dir la ‘movida’. Jo sempre he dit, insisteixo, no m’equivoco i sempre faig la comparació, que és com quan Bob Dylan es va electrificar. L’impacte que va suposar aquest àlbum, que amb el pas del temps va arribar al Disc de Platí, va establir les bases del personatge del Loquillo contemporani.

Sopeña va ser també el còmplice a ‘Con elegancia’ (1998) i dos treballs més, la banda sonora ‘Mujeres en pie de guerra’ (2005, aquí amb textos seus) i ‘Su nombre era el de todas las mujeres’ (2011, poemes de Luis Alberto de Cuenca). ¿Veu aquests quatre àlbums com una seqüència amb la seva lògica interna, o potser aquests dos últims ja responen a altres motivacions?

Quan ens vam ajuntar el Gabriel i jo amb la cançó ‘Brillar y brillar’ del disc ‘Hombres’, de Loquillo y Los Trogloditas, el 1991, jo ja sabia que allò representaria un abans i un després. Si Sabino [Méndez] va ser la persona que millor va saber reflectir Loquillo als 80, Gabriel Sopeña va ser el que em va desposseir del personatge adolescent i em va vestir de l’artista que soc ara. Els quatre àlbums, més el que vam gravar amb l’obra de Julio Martínez Mesanza, formen part de tot un projecte vital. Continuem creient que és necessari musicar Manuel Machado; un assumpte pendent. En resum, els discos de poesia són el projecte de les nostres vides, al marge del treball de composició de Gabriel Sopeña en els meus discos de rock espanyol.

El missatge d’aquests concerts, ¿és que la poesia és «l’arma carregada de futur» de Gabriel Celaya, el refugi intel·lectual per a temps en què tot es mou i busquem punts d’ancoratge?

La cultura ha sigut la gasolina del confinament, i la música, la seva banda sonora. Hem de faixar la recessió de la indústria musical a base d’esforç i treball, i amb allò que nosaltres anomenem economia de guerra. La poesia ara significa resistència, actitud, orgull i solidaritat. Som el que defensem.

En la seva trajectòria, els col·laboradors van i venen, però es diria que Sopeña ocupa un cert lloc estable en el seu imaginari operatiu. ¿Què destaca d’ell per explicar aquesta continuïtat?

Ha passat molta aigua sota el pont... Quan ens vam conèixer era un professor universitari i actualment és vicedegà de la Universitat de Saragossa. Jo era un rocker busca-raons a la banda més salvatge dels 80, i ara soc Medalla d’Or de les Belles Arts, amb tres milions i mig de discos venuts i encarregat d’obrir el primer gran concert de rock and roll a Europa al WiZink Center post-Covid per al Banc d’Aliments de Madrid. No està gens malament per a un profe i un rocker. Som la conjunció perfecta. Ell és Leo i jo soc Sagitari. Segons Gay Mercader, com Jagger i Richards, la conjunció Leo-Sagitari funciona de meravella.

¿Hi ha alguna cançó en particular d’aquest repertori que ara adquireixi una renovada vigència en vista de la pandèmia?

N’hi ha algunes. ‘La vida es de los que arriesgan’, una composició de Gabriel Sopeña i Juan Mari Montes, i ‘Políticamente incorrecto’, de Luis Alberto de Cuenca, per la situació que viu la cultura en aquests moments.

¿Sonarà alguna composició nova a Pedralbes?

Gabriel farà un tema de Mesanza, que serà en el futur disc del poemari ‘Europa’, i segur que recuperarem algun tema de la banda aragonesa Más Birras, a la qual pertanyien Gabriel Sopeña i Josu García.

Fa temps que dona a entendre que és un artista que ve d’una altra era, del segle XX, l’edat del rock’n’roll... ¿Té la sensació que amb el virus s’acceleren els tempos?

Et contesto amb ‘El último clásico’. «‘En un mundo posmoderno / no han dejado nada eterno’». «‘En un mundo de apariencias / necesitas referencias’». «‘Cuando tengas miedo, no busques nada nuevo’». «‘Hay demasiados aspirantes / todos se ponen por delante / Están demasiado informados / pero no son tan apasionados’». Benvingut al segle XXI, amic. Jo he crescut amb els clàssics. El rock and roll ha sigut l’expressió cultural més influent del final del segle XX. D’altra banda, he tingut la sort de créixer en una ciutat amb influència de la cultura francesa. Mai vaig entendre com, a la meva ciutat, els cantautors i les bandes de rock eren antagònics. Per mi, Serrat i Los Sírex són igual d’importants. Yves Montand va ser per a mi una referència, de la mateixa manera que ho va ser Elvis. He sigut teloner dels Stones i The Who, i he cantat amb Johnny Hallyday. Així que era lògic que acabés creant un personatge, contradictori per molts, però coherent per mi, amb les meves influències musicals.

¿Com ha viscut el confinament? ¿Època de recolliment interior, creativa, indignada, resignada, atenta a les teories de la conspiració...?

Em vaig confinar abans de la declaració de l’estat d’alarma, perquè visc amb una persona de risc, a Sant Sebastià, on estic des de fa gairebé 15 anys. Em vaig posar a treballar de cara l’endemà, amb una disciplina estoica, llegint els clàssics, des de Virgili a Sèneca, passant per Baltasar Gracián i Cioran. He repassat tot el cine europeu dels 70. També he estat treballant amb els meus compositors: Igor Paskual, Luis Alberto de Cuenca, Jaime Stinus, Gabriel Sopeña i Nacho Canut. A més, he reprès cançons que van quedar sense acabar de les sessions d’‘El último clásico’, que és el cas de ‘Sonríe’ de Sabino Méndez, estrenada fa unes setmanes. Finalment, he revisat la biografia que està fent Felipe Cabrerizo, que com saps, és autor dels llibres sobre Serge Gainsbourg i Johnny Hallyday. Jo soc un noi del barri del Clot i de classe treballadora, i m’han educat amb els valors del treball i la superació personal. No tinc temps per a tonteries de teories conspiradores. Tinc coses més importants per fer en la meva vida, com pagar una hipoteca i mantenir els llocs de treball de tot el meu equip.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

S’ha arribat a dir que de la pandèmia en sortirà una humanitat millor, tot i que en el debat públic i a les xarxes es nota la crispació. ¿Quines sensacions té?

El discurs de l’odi va unit sempre al de la ignorància. Per això cal contrarestar-lo amb la solidaritat, la cultura i l’educació. No utilitzo personalment les xarxes socials, parlo a través d’un Nokia i m’agrada dir les coses a la cara.