El mag Stigman estrena 'El circ dels impossibles' a la Sala Cincómonos

Tots tenim els nostres ídols. Gent que ens ha inspirat i, en molts casos, han influït indirectament que escollim una o una altra opció professional. La gent de la màgia gairebé sempre es va iniciar en aquesta disciplina després de sorprendre’s veient un número o un espectacle d’un prestidigitador que van admirar. Un d’ells és el divertit Ignasi Stigman que pretén retre homenatge amb el seu últim espectacle, El circ dels impossibles també conegut com El gran Carmo que, com el Barnum d’El gran showman, va muntar un circ de gran èxit a principis del segle XX però un incendi va acabar amb les seves il·lusions.

Stigman ha intentat recuperar alguns dels elements del seu desaparegut envelat i mostrar-nos-els en un local molt acollidor, la petita galeria d’art Cincómonos que té una saleta per a uns 60 espectadors però, a diferència d’altres teatres similars, amb unes butaques molt còmodes. L’escenari és senzill: unes cortines negres i uns focus mentre ens reben les característiques notes circenses de Nino Rota per a les pel·lícules de Fellini.

Un espectacle participatiu (si vols)

Abans de l’inici, la regidora i ajudant (Lola López, vestida de negre i daurat) i el mag (amb una casaca a mig camí entre un cap de pista i un Beatle del Sargent Pepper’s) es passegen entre les localitats per saludar-nos i donar-nos la benvinguda. Ens expliquen que és un muntatge participatiu però que no obligaran a sortir a ningú que no ho desitgi (més d’un adult respira alleujat). També ens autoritzen perquè fem les fotos que vulguem i ens animen a compartir-les a les xarxes.

Expliquen la història del circ de Cameron i la seva intenció de ressuscitar-lo per a les noves generacions i el primer número és sorprenent amb una capsa de cartró que sembla moure’s sola. Val, l’ajudanta és dins, però és que, després de fer voltes se suspèn en l’aire com si flotés... Una bossa negra aparentment buida serveix perquè pugui aparèixer allà l’objecte més insospitat i un bitllet sol·licitat a un espectador pot canviar de valor. ¡Atenció, el desenllaç d’aquest número (amb una predicció increïble) és d’aquells que et deixa parat!

Malabrisme amb maces i cèrcols

Però Stigman ja ens adverteix que el seu no és només màgia i aprofita per fer malabarismes amb unes maces blaves i unes pilotes blanques, fins i tot amb els ulls embenats. A hores d’ara ja se’ns ha guanyat per la seva simpatia i aconsegueix la nostra complicitat. Un anell, un mocador i unes caixes de fusta seran els protagonistes de la següent sorpresa amb una petita incursió en la papiroflèxia. El poètic número de la bola que desafia la gravetat sobre una tela negra és dels que no podia faltar.

A continuació pretén trencar estereotips. Ens explica que ell era una mica Billy Elliot i li encantava ballar i es nega a acceptar que els nens hagin de voler jugar a futbol i que el ballet sigui cosa de nenes. I demostra els seus dots al ritme del You should be dancing dels Bee Gees que van popularitzar en Febre del dissabte nit per mostrar-nos una altra de les escenes clàssiques, la dels cèrcols que s’entrellacen i se separen sense que endevinem com ho aconsegueix, però agrega una particularitat i és que combina els cèrcols de tal manera que cregui formes amb ells com una bossa o la silueta de Mickey Mouse.

Danses de Bollywood i la gran rifa

Ja en mode ballarí es converteix en un mag indi per executar una coreografia en el més pur estil Bollywood que acaba convertint-se en un número grupal en què també podrem participar amb un somriure. El seu ajudant porta un vestit daurat per mantenir l’estètica i s’introdueix en una caixa per ser travessada per diverses espases (temem per la seva integritat).

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Abans de finalitzar truca a un grup de nens per fer una rifa que tindrà un premi sorpresa. El guanyador serà qui tingui en el seu poder el número que figura en la part superior del programa que ens entreguen a l’inici. Un espectador haurà d’escollir quin dels petits (o els adults) és el que té el número afortunat i el resultat final és tan sorprenent com divertit. Per acabar, un últim truc d’escapisme i ens ensenya uns fàcils moviments perquè l’acompanyem en la seva dansa final i tota la platea es posa dreta per seguir-lo.

Una foto amb els artistes

A la sortida, el podem saludar i fer-los una foto amb ell. Els petits accepten gustosos i amb cara d’encara nohaver-se fet a la idea de les il·lusions que han viscut. Un espectacle que se’t passa volant i en el qual rius, t’enfades (¿com haurà fet això?), et transmeten valors positius i aconsegueixen que el teu nen no es tregui el somriure dels llavis. I que ens demostra que encara existeixen artistes que fan possible... l’impossible.