Rufus Wainwright: «Fer-te gran no és cap pecat»

L’autor de majestàtiques peces com ‘Going to a town’, ‘I don’t know what it is’ o ‘Cigarettes and chocolate milk’ ha tardat vuit anys a recuperar el cantautor pop que un dia va ser, després de les seves incursions a l’òpera. Rufus Wainwright ens atén per via telefònica per parlar d’‘Unfollow the rules’, un àlbum que projecta la seva vida adulta a través del seu llenguatge musical més identificable.

El disc recupera arranjaments i sonoritats que podem relacionar amb els seus primers àlbums. ¿És el fruit d’haver-se retrobat amb el seu material més antic a la gira ‘All these poses’.

Vaig disfrutar molt d’aquestes cançons i em vaig adonar que els fonaments del meu estil com a compositor eren allà, ben definits. Quan vaig començar la meva carrera, la meva veu estava poc desenvolupada, però ja tinc 46 anys i sento que canto millor que mai, i va ser un plaer interpretar aquestes cançons amb el meu instrument actual. Els cantants solen donar el millor de si mateixos a partir de la quarantena. Alhora, mantinc viva la meva recerca, que no sé si em portarà a algun port, però que segueix present.

Les seves cançons sonen més felices que en altres temps.

El meu anterior disc pop, ‘Out of the game’ (2012), va ser la meva via d’escapament davant la mort de la meva mare. Segurament va ser el meu àlbum més fosc, i vaig necessitar l’ajuda de Mark Ronson per tirar endavant. Aquesta és una proposta diferent, una espècie d’instantània de la meva vida actual, amb les seves tragèdies i la seva glòria. Crec que és una declaració molt sincera del que representa tenir una edat mitjana, una cosa per la qual passa tothom. No és cap pecat, es tracta de fer-te gran, que els cabells es tornin grisos... És part de l’existència. Ho celebro, tot i que hi ha alguna cosa de tristesa.

¿On diria que cal trobar-la, en aquesta vida aparentment radiant d’home casat i resident als turons de Hollywood?

La meva mare encara ronda per aquí. Era massa jove per morir, era a la seixantena, i quan va morir vaig tenir plena consciència del que significava a un nivell fonamental. I sí, aquí estic ara, amb la meva vida meravellosa, una filla fantàstica, un formidable marit, una gran carrera, i no puc evitar la sensació que ho puc perdre tot, perquè com deia George Harrison, tot passa (‘All things must pass’), i tot i que soc partidari de la celebració, conservo el sentit de la tristesa, perquè les coses no són per sempre.

La cançó ‘Unfollow the rules’ ve de la pel·lícula ‘Here and now’.

Va ser una manera bonica de començar la confecció de l’àlbum. Faig cançons tot el temps, trobo la inspiració en qualsevol cosa, i en aquest disc, gràcies en gran part a Mitchell Froom, el productor, vaig tenir temps per analitzar el repertori i reunir 12 cançons que funcionessin juntes.

¿Quines regles són aquestes que cal deixar de seguir?

M’agrada la idea de deixar de seguir certes normes que han estat allà des de sempre i que ara moviments com el Me Too posen en el centre del focus. Tot s’està reavaluant, i és dolorós, però necessari. ‘Unfollow’ és alhora un terme molt modern: pots deixar de seguir gent a Facebook o Instagram. És el llenguatge del segle XXI. Faig servir ‘unfollow’ en el sentit de revertir les coses i, potser al cap i a la fi, decidir seguir algú.

¿Es va proposar evocar a consciència l’estil de les seves velles cançons?

Sí, veig aquest àlbum com el subjecta-llibres que tanca el primer acte de la meva carrera. El primer de la meva biblioteca. Volia que fos una mica retrospectiu i reverencial respecte d’on vinc. Dos anys abans d’anar-me’n a Califòrnia, jo estava tocant a Nova York i ningú entenia el que feia ni m’acceptava. Em va costar trobar la meva veu, però quan vaig fer el meu primer àlbum tot va tenir sentit.

Li va donar un cop de mà el venerable Van Dyke Parks.

I vaig connectar amb tota una tradició que em conduïa fins als Beach Boys, i em vaig sentir acceptat.

Ara, dos anys després de ‘Sword of Damocles’, arriba una altra cançó amb referències a Donald Trump, ‘Devils and angels (Hatred)’.

És l’única cançó política de l’àlbum. El 2020 serà, segur, l’any més determinant en la història de la humanitat a causa de la capacitat del govern nord-americà de destruir el planeta si en té l’oportunitat. El tema al·ludeix a l’ambient actual, molt desafortunat, si bé després de la guerra ve la pau.

¿Què li va aportar Mitchell Froom, un rigorós productor que ha sigut còmplice d’artistes com Suzanne Vega, Randy Newman o Elvis Costello?

Ha sigut una de les millors experiències de la meva vida. Va entendre les meves sensibilitats millor que jo mateix. Sap que Rufus Wainwright és un romàntic, una mena de dandi, i que les seves cançons són exuberants i, en cert sentit seductores, però alhora volia que fossin senzilles. Ell és capaç de donar-me tragèdia expressant emocions i sense sobreproduir les cançons.

Hi ha peces que rescaten el seu fons folk de guitarra acústica, i una d’aquestes, ‘Damsel in distress’, s’inspira en Joni Mitchell. ¿Què el porta cap a aquest imaginari?

Moltes de les cançons del disc es basen en la guitarra perquè en els últims temps he anat molt de gira i estant a l’habitació de l’hotel, llocs on no hi sol haver un piano, sí que disposava de la meva guitarra. El meu marit i jo vivim a Laurel Canyon i som admiradors de Joni Mitchell i Jackson Browne. Estic enmig d’aquesta tradició de cançons apuntalades en la guitarra. Com el meu pare. Ho porto a la  sang.

D’algun temps ençà, el folk-rock de Laurel Canyon i el soft rock dels 70 estan presents en el pop independent.

¡És que la gent pateix! Sent dolor, por, tristesa... Fa poc estava en un aeroport, el de Hong Kong, crec, en un trànsit d’un parell d’hores, tenia ‘jet-lag’, estava fet pols, i en el fil musical estaven sonant cançons dels Carpenters, amb la veu tan dolça de Karen Carpenter. Hi havia una cosa tan emotiva, que et veies cridat a confiar... Una sensibilitat, debilitat fins i tot, que connecta amb l’estat de la humanitat en aquests moments. És música per a la ressaca. Més o menys.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Després de les seves experiències amb l’òpera, ¿aquest disc pop ha sigut alliberador?

El món de l’òpera és el palau a què vaig fugir durant uns anys per entrenar els meus dimonis. Soc una mica com Peter Pan, necessito tornar al país de Mai Més. Tornaré a l’òpera en un moment o altre, però encara no.