Juan Marsé, el blanc parpelleig del cine

Juan Marsé pertanyia a una generació que va créixer a les sales de cine barcelonines en temps de postguerra. La visió de pel·lícules d’aventures, de l’oest, bèl·liques o pèplums de Hollywood mai ha tingut tant sentit com evasió de la realitat. D’això sabien molt Marsé i Terenci Moix, i ho van abocar d’una manera o una altra en la seva literatura. I si bé Moix va exercir la crítica de cine a les pàgines de ‘Film Ideal’, i després a ‘Fotogramas’, Marsé va imprimir aquest deute amb el cine a les seves obres.

  En la magnífica edició dels ‘Cuentos completos’ de l’autor, editada per Enrique Turpín el 2003, poden trobar-se aquests ecos cinematogràfics permanents. El més famós dels seus contes ‘cinèfils’ és el titulat ‘El fantasma del cine Roxy’, tota una declaració de principis a l’enfrontar un veterà escriptor amb un director novell que només ha vist films en vídeo: «Veient vídeo, segons la teva deplorable expressió, has après l’ofici sense necessitat de submergir-te en aquells cines de barriada de programa doble. Et felicito, ets un senyoret de cel·luloide, un degustador de zooms i tràvelings enllaunats. ¡Però si sabessis el que t’has perdut als galliners!», li diu l’escriptor el cineasta.

  Marsé s’havia de sentir incòmode amb els camins que han anat prenent la distribució i exhibició cinematogràfica en els últims temps, tot i que per a ell les pel·lícules continuaven sent bones o dolentes, més enllà d’on i com es veiessin. Però per a algú que va escriure el següent, la sala de cine era un autèntic tresor: «La llum platejada del projector com un blanc parpelleig d’ales de papallona travessant les tenebres del local entre suaus flocs de neu que floten sobre la gran platea blanca, immaculada i fantasmal». Per a ell un espectador de cine era algú que absorbeix espectres i quimeres, llums i ombres d’una altra vida més intensa i bonica. En això, potser, s’assemblava a François Truffaut.

  Un dels seus amics cineastes va ser qui més vegades el va adaptar a la gran pantalla. Vicente Aranda va dirigir quatre pel·lícules basades en novel·les de Marsé: ‘La muchacha de las bragas de oro’ (1979), ‘Si te dicen que caí’ (1989), ‘El amante bilingüe’ (1993) i ‘Canciones de amor en Lolita's Club’ (2007). La primera i la segona, interpretades, totes dues per Victoria Abril, afirmen bé la cruesa de l’exposat per Marsé a les seves respectives novel·les, especialment en el segon cas.

  L’escriptor mai va quedar totalment satisfet dels films que es van realitzar a partir de les seves novel·les, però tots van aconseguir evocar bastant bé la Barcelona insomne de Marsé, la divisió de classes, el submon de la prostitució i la violència, els baixos fons i els barris de l’alta burgesia. Totes les pel·lícules són interessants per alguna raó o una altra, com ‘Últimas tardes con Teresa’ (1984), dirigida per Gonzalo Herralde amb guió de Ramón de España i el mateix Marsé, perfecta en la seva modulació de les relacions entre la noia burgesa (Maribel Martín) i el «Pijoaparte» (Ángel Alcàsser). O ‘L'obscura història de la cosina Montse’ (1977), film de Jordi Cadena protagonitzat per Ana Belén i Ovidi Montllor que, paradoxalment o no, va contribuir molt a normalitzar el cine en llengua catalana en plena transició política espanyola.

Notícies relacionades

Mor Juan Marsé: totes les reaccions en directe

La penúltima tarda amb Marsé

Francesc Betriu va adaptar ‘Un día volveré’ al format televisiu el 1993. I la directora italiana Wilma Labate va traslladar l’acció de ‘Ronda de Guinardó’ a un barri napolità al film ‘Domenica’ (2001). Abans que comencessin a adaptar-lo, Marsé es va prodigar com a guionista: ‘Donde tú estés’ (1964) de Germán Lorente, ‘Mi profesora particular’ (1973) de Jaime Camino, ‘Libertad provisional’ (1976) de Roberto Bodegas i ‘El largo invierno’ (1992) de Camino. També va participar a ‘Vida privada’ (1987), l’obra de Josep Maria de Sagarra adaptada a la televisió per Betriu.

Mención a part mereix ‘El embrujo de Shanghai’, novel·la que respira cine des del títol, idèntic al del film de Josef von Sternberg interpretat per Gene Tierney. Marsé estava molt content amb la translació que havia fet Víctor Erice després d’un ardu destil·lat de la novel·la en set versions de guió. Però Erice no es va entendre amb el productor André Vicente Gómez i aquest va acabar encarregant la realització del film a Fernando Trueba, una opció diametralment diferent a la d’Erice. A Marsé li agradava que els passatges evocats d’aquest aventurer de Xangai que lluita contra exnazis i pistolers fossin suggerits, tal com havia imaginat el director de ‘El espíritu de la colmena’, però Trueba va preferir evocar-los en blanc i negre.