Mor Juan Marsé, pare de la Barcelona sense ornaments

Ha mort Juan Marsé. El més gran. I en aquesta grandesa es donen la mà la magnitud literària i l’altura moral tot i que ell insistís en no presumir ni demostrar res, com els herois cansats de les pel·lícules de l’Oest o els gàngsters romàntics que no mostrels seus senaven timents per pudor viril, que tant el van marcar en la seva infància.  Marsé (Barcelona, 1933), Premi Cervantes, va morir dissabte a Barcelona als 87 anys i deixa darrere seu la línia llegendària de ser el narrador més influent de la generació dels 50, un grup format per Jaime Gil de Biedma (que va ser el seu amic de l’ànima), Juan Goytisolo, Manuel Vázquez Montalbán, Rafal Sánchez Ferlosio, Carlos Barral, Ángel González, Carmen Martín Gaite... 

Ha mort l’autor d’‘Últimas tardes con Teresa’ (un ritu de pas inexcusable dels bons lectors), que el va catapultar a la tristíssima Espanya dels 60.  Pare d’aquesta Barcelona sense ornaments que l’olimpisme del 92 va voler ocultar sota l’alfombra.  Ha mort el senyor seriós que feia respecte als periodistes que amb molt esforç aconseguien entrevistar-lo –no s’hi va prodigar però amb els anys va aprendre a suportar-les–, fins que descobrien que sota d’aquesta aparença malcarada  –no s’havia de rascar gaire– vivia el nen sensible que va cultivar el seu món literari, aquell temps en blanc i negre de la Barcelona de postguerra, base de les seves novel·les.  A les entrevistes, sota pena de no aconseguir una sola línia aprofitable, calia evitar vincular aquell passat de perdedors i supervivents amb la nostàlgia. No hi ha la menor nostàlgia d’aquell temps a ‘Si te dicen que caí’ –la seva novel·la més ambiciosa– o a ‘El embrujo de Shangai’, grans obres en què imaginació és la porta per fugir a una realitat més brillant i per tant més dolorosa pel seu contrast. Però sobretot s’havia d’evitar obligar-lo a fer elucubracions d’intel·lectual, fer-lo parlar dels significats de la seva obra. «No m’agrada parlar de la feina», solia dir, rebaixant la importància de la seva obra, com un obrer o un artesà. No s’ha d’oblidar que abans de viure de l’escriptura, Marsé va treballar com a joier. 

Juan Faneca, Juan Marsé 

El que no es pot negar és que l’escriptor, nascut amb el nom de Juan Faneca però adoptat per la família Marsé, té un origen novel·lesc. La versió que a l’autor li va explicar la seva mare adoptiva és que ells acabaven de perdre un fill, nascut mort, i a la sortida de l’hospital un taxi va recollir els desventurats pares i el xòfer, pare biològic de Marsé, els va oferir la criatura, que s’acabava de quedar sense mare. Marsé superava els 70 quan, gràcies al seu biògraf Josep Maria Cuenca, va concloure que aquella història era inventada i ell va saber que en realitat el seu pare biològic i el seu pare adoptiu es coneixien perquè tots dos militaven a l’Estat Català. Conèixer-lo no va suposar cap trauma per a l’escriptor –sempre havia acceptat la seva adopció amb naturalitat– i va afirmar que Marsé, malgrat saber que la història del taxista era mentida, la va preferir sempre, apreciant el seu valor com a protecció. «Això mateix és el que fa la literatura amb nosaltres», va dir llavors. 

L’escriptor va créixer al barri del Guinardó, que marcaria la geografia de les seves novel·les, el territori Marsé, un territori gairebé imaginari i geogràficament petit, que s’ampliaria a Gràcia i al Carmel. Allà, els fills d’aquells que havien perdut la guerra jugaven a inventar-se històries, les cèlebres ‘aventis’, a falta de joguines. 

 

Marsé, a París 

Treballant com a joier i com a bon cinèfil va començar a escriure a la revista ‘Arcinemas’ i després va publicar relats a les revistes ‘Ínsula’ i ‘El Ciervo’. Al 1959 va guanyar el premi Sésamo de contes i va aconseguir una beca per instal·lar-se a París fins a 1962, on va treballar com a traductor, professor d’espanyol, ajudant de laboratori a l’Institut Pasteur i va començar a imaginar la història del xarnego i la nena de bona família, ‘Últimas tardes con Teresa’, símbol de la Barcelona emigrant i de la burgesa, dos mons que només podien conviure en una història de ficció i es convertiran en una constant de l’autor. No hi ha una consciència política estructurada en la seva literatura, i és que l’autor només va militar en el partit comunista un any, el temps suficient per discrepar de les seves fèrries directrius

De tornada a Barcelona i al taller de joieria, va ser presentat a Bocaccio com una ‘rara avis’. L’obrer que escrivia, una cosa molt apreciada en aquell moment. Però més que en aquella ‘boîte’, lloc que va acabar detestant per la pedanteria de la seva fauna (li va dedicar un divertit conte satíric, ‘Noches de Bocaccio’), a Marsé se’l podia veure en un baix «més negre» que la seva «reputació», el lloc on vivia Gil de Biedma, que va ser el seu gran interlocutor literari, especialment en els anys de formació.  

La memòria, sempre la memòria 

Notícies relacionades

Marsé, una vida

Rere els passos de Marsé

El pare de Pijoaparte assegurava al 2016 que ja estava una mica cansat de l’ofici d’escriure. «Cada vegada has de plantejar-te noves solucions perquè les antigues ja no serveixen», assegurava en una entrevista amb EL PERIÓDICO arran de la publicació d’‘Esa puta tan distinguida’, una novel·la sobre les trampes de la memòria. L’autor barceloní va aprofitar el llibre per tirar dards a una indústria del cine que, segons la seva opinió, està massa escorada en la política i, a més, sempre va maltractar la seva literatura. Eren ben coneguts els problemes que va tenir amb l’adaptació d’‘El embrujo de Shanghai’.

En els últims anys, Marsé també va assegurar que estava molt fart de la política, especialment la catalana. Fart i avorrit del procés sempre defensant el bilingüisme. I ho feia amb una frase demolidora: «Jo parlo i escric en la llengua que em surt dels ous».