Tocar per reviure el teu poble

Fa 40 anys que l’acordionista del poble fa el mateix recorregut. De petit, caminava pel carrer de Calàbria amb els seus pares fins al cine Alhambra per veure les aventures de la saga ‘Indiana Jones’ o reposicions de clàssics com ‘Ben-Hur’ i ‘La diligència’. Ja com a pare, era ell que portava de la mà els seus fills fins al cine per disfrutar les últimes entregues de la saga ‘Star wars’, ‘Matrix’ o ‘Coco’. Dijous va tornar sobre els seus passos. Però aquesta vegada va ser amb el seu acordió a sobre. Ell seria el protagonista de la pel·lícula.

L’acordionista és Joan Garriga, fundador de grups com Dusminguet i La Troba Kung-Fú. El poble, la Garriga. I el cine Alhambra, fundat el 1913, és un referent cultural per a la població. Quan el 2013 va estar al caire del tancament, la població sencera es va mobilitzar per evitar-ho. Avui, cada butaca porta el nom d’una família, empresa o institució que va ajudar a salvar i modernitzar la sala; els Oller García, la gestoria Sergi i Associats... La Troba Kung-Fú també va actuar al cine per generar ingressos. Va ser una iniciativa en sintonia amb aquella gira de Dusminguet per ateneus, casals i teatres amb què reivindicaven tantíssims edificis que agonitzen al centre de les poblacions mentre es fomenta el pavelló esportiu als afores com lloc on desplaçar el lleure. Això va ser fa 17 anys.

Tancament per confinament

L’Alhambra va tancar tres mesos a causa del confinament. Un altre sever cop per al cine. Va reobrir l’11 de juny amb ‘Parásitos’ i amb ganes de reactivar la vida cultural de la Garriga. Aviat es va oferir l’acordionista del poble per tocar a la sala. En el cine ja s’anunciava la projecció de ‘Padre no hay más que uno 2’, però al final va caldre reservar fins a tres dates per a l’estrena d’‘El ball i el plany’, el nou disc de Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic. «Disfrutareu com mai», assegurava Josep Maria Miró, amo de la sala des del 1977, als veïns que havien esgotat les entrades i, que després de rentar-se les mans amb gel hidroalcohòlic, s’endinsaven a la platea.

«¿Quants sou? ¿Tres? ¿Davant, al mig o al fons?», preguntava a cada grup Josep Maria Simó II, el seu fill, en funcions d’acomodador.

L’Equip A de la ‘rumbia’

Dijous, el tècnic de so es va asseure a la butaca a nom de l’àvia Lola de la família Viñas Borrell. De fons sonava un assortiment de bandes sonores de Morricone. Quan els llums es van apagar, el quartet va avançar fins a l’escenari pel passadís central. Allà hi havia el guitarrista dels mil trucs Madjid Fahem, el sempre serè baixista Marià Roch, el forçut mecànic del ritme Rambo i el cervell Joan Garriga. ‘L’Equip A’: mercenaris de la ‘rumbia’, la polka, el vals, el corregut i tantíssimes altres causes justes.

Al llarg de gairebé dues hores, l’Alhambra va projectar cançons que ajuden a mantenir el seny en un present tan convuls. Ranxeres contra l’insomni i reggae contra el desànim existencial. I la incertesa es va fer més suportable. I la por es va anar dissipant. «Un aplaudiment per al cine Alhambra», va demanar ‘Hannibal’ Garriga. I el pati de butaques en ple va celebrar aquest triomf col·lectiu que significa disposar d’un local a la Garriga en el qual reunir-se a veure pel·lícules o a disfrutar d’un concert. I Madjid es va marcar un solo de guitarra acústica amb efecte ‘wah-wah’ que va foragitar la pena. I Rambo va desencallar el conflicte amb un compàs de ‘rumbatón’ ‘made in’ Hostafrancs. I Marià semblava que no hi era, però sempre hi és.

Sentir-se viu

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

«En aquesta presó de la nova normalitat, ballarem tot i que sigui en un metre quadrat», va proposar el coronel Garriga. La foscor dissimulava que el cine estava mig buit per la restricció d’aforament, però la bullícia del fons indicava que allà darrere algunes ja ballaven. Perquè la tristesa es conjura ballant. Perquè el millor truc per sobreviure és sentir-se viu. Perquè ningú sap què ens espera demà. I perquè amb les projeccions visuals, el directe que van armar per revitalitzar el cine i el poble va esdevenir una molt trepidant i emotiva ‘road movie’: de Río Grande al Puiggraciós, d’Algèria a Perpinyà, de la rumba a la cúmbia i tornem a començar.

Però a diferència de les pel·lícules, els concerts permeten una escena extra. El bis. I el d’aquella nit va ser pura màgia. ‘El setè cel’ de Jaume Sisa i ‘Volant’, de La Troba Kung-Fú, fosos en una cançó de bressol sideral, agermanats a ritme reggae-dub com el que són: les dues cançons més somiadores escrites en llengua catalana. Aclarint horitzons i pulmons per a la que ens cau al damunt. Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic: «Si té algun problema i se’ls troba, potser pot contractar-los».