Joël Dicker: «La gent oblida que ha de continuar actuant amb responsabilitat davant la pandèmia»

Retrata el món de la banca a Suïssa, un paradís fiscal. Amb serveis secrets que vetllen per protegir les fortunes opaques dels seus clients i que operen també a Madrid. ¿Alguna influència de la llista Falciani d’evasors fiscals o de casos com el del rei Joan Carles? 

El sector bancari és molt important a Suïssa, és un dels pilars de l’economia. És un país lligat a un sistema bancari que ha evolucionat. Abans feia coses intolerables, que ja no poden fer-se avui en qüestió de fiscalitat. No es tracta d’ocultar diners al fisc sinó que la gent vegi que declarant-los es protegeix l’estabilitat de la societat. 

Utilitza algun codi del ‘thriller’ –alguna mort, una investigació...–, però s’acosta més al drama i l’embolic romàntic. 

Cert, jo respecto molt la novel·la policíaca i aquesta novel·la podem dir que respon a codis i criteris concrets del gènere perquè hi ha un assassinat i una investigació. Però en realitat no crec que les meves novel·les siguin negres. Aquí hi ha una història, un trio amorós... i tracto de sentiments, d’amor carnal i filial, d’amistat...

Un banquer molt, molt ric, Macaire. I la seva dona, Anastasia, i el seu amant i també banquer, Lev, d’origen molt humil. Està molt present aquesta diferència de classes i l’obsessió per pujar esglaons socials. 

No és un estereotip, són mons que atrauen perquè en una societat ens atrau el que brilla. La idea de riquesa i diners permet arribar a això. Ho veiem en la voluntat de la gent a mostrar aquesta brillantor a les xarxes socials, però sol ser una imatge falsa, però això forma part de la societat. Volia posar en relleu aquesta obsessió per pujar d’estatus social, quan l’important és respectar-se a un mateix. 

¿El poder i els diners són com una droga?

Els personatges són exemples que quan aconseguim una cosa ja en volem una altra. A Macaire aquesta temptació és més important, perquè per a ell els seus problemes són insuperables. Ambicionem el que tenen els altres, no estem contents amb la nostra vida, som incapaços de viure amb el que tenim. A la gent li agradaria ser una cosa diferent al que és. Un problema de la societat en què vivim és que estem tan connectats per tot arreu, gravant-ho tot amb els telèfons, que som incapaços de viure el moment present. 

Algun personatge s’atreveix gairebé a pactar amb el diable per aconseguir el que ambiciona. ¿Vostè ho faria?

Jo no faria un pacte amb el diable. No m’ho he plantejat mai ni ho faria perquè les conseqüències són enormes. Però a la novel·la descobrim que, al cap i a la fi, tots volem ser totpoderosos, tot i que signifiqui sacrificar una cosa tan important com el nostre destí. 

¿Servirà la pandèmia per canviar les prioritats de la gent? 

Espero que el coronavirus actuï com un element que faci que la gent faci clic, que sigui com un xoc, i que aquesta presa de consciència i aquestes coses que ens hem promès durant els mesos de confinament es mantinguin a llarg termini. Però soc en part pessimista i temo que la gent tendeix a oblidar que ha de continuar actuant amb responsabilitat. No sé què passarà davant nous brots. Però crec que al votar la gent ha d’elegir polítics que adoptin decisions bones. Trump és responsable de moltes coses, però també ho són els qui l’han elegit. La gent vota els seus presidents i representants expressant el seu descontentament o mal humor quan el que ha de fer és elegir els que demà prendran decisions fonamentals en moments de crisi, sigui la del coronavirus o una altra. Als països democràtics encara tenim la sort de poder elegir-los.

El personatge d’Anastasia cedeix des de petita als plans de la seva mare de buscar-li un marit ric, ¿no és inversemblant avui en constant reivindicació de la dona? 

A la novel·la és la petició d’una mare d’una altra època que vol una cosa que impedeixi que la seva filla pateixi l’experiència que ella ha tingut, vol d’alguna forma reparar la seva vida amb la de la filla. Afortunadament, la societat actual ha evolucionat i en 50 anys s’ha vist un canvi important. Però hi continua havent un masclisme omnipresent, que d’alguna manera denuncio al llibre. Les desigualtats salarials entre home i dones, els problemes de les embarassades per treballar al tornar de la baixa de maternitat... La societat no ha lluitat prou contra tot això i encara vivim en un món molt patriarcal. Ho hem vist durant el confinament, amb tants casos de marits que maten o maltracten les seves dones o parelles. 

El llibre és també un homenatge al seu editor d’Editions de Fallois, que va trucar un a un als llibreters per demanar-los que es llegissin el seu primer llibre. ¿Quines lliçons va aprendre d’ell? 

La seva curiositat, els seus consells, el preguntar i escoltar les persones abans de formar-se una opinió, el llegir, el voler evitar les notícies falses, tot un ensenyament atemporal. Ell va ser el primer que va creure en mi en un moment en què altres editorials em van rebutjar i em va acceptar i em va reivindicar davant la gent. Va fer que sortís l’escriptor que hi havia en mi. Mentre escrivia aquest llibre pensava en ell, si hauria cregut que era una bona novel·la per publicar-la. No sé si l’hagués publicat. Ell em deia que no ho faria si no feia bé la meva feina. Teníem una relació com d’entrenador i esportista, de dues personalitats molt diferents que es necessiten i s’alimenten una a l’altra. 

Aquí vostè es fica dins de la novel·la escrivint la novel·la que el lector està llegint. 

No és autoficció, on la barreja entre realitat i ficció no és tan clara i en general es disfressa la realitat amb ficció. Aquí hi ha part de novel·la que correspon a la realitat, que és el relat veritable amb el meu editor, però la resta és ficció. I desestabilitzo una mica el lector al posar el meu nom al personatge de Joël, soc jo, però no soc jo. A ‘Harry Quebert’ el narrador no era jo ni portava el meu nom, però el lector, en la seva imaginació, decidia que aquell Marcus Goldman era jo.

Ha passat el confinament a casa seva, a Suïssa. 

Aquí va ser voluntari, no estàvem obligats a quedar-nos a casa, però la gent no va sortir gaire. Les botigues van tancar i moltes empreses tenen dificultats, perquè no saben què passarà. 

¿En què ha invertit el temps en confinament?

Durant el confinament he estat massa inquiet i atabalat pel que passava com per entregar-me al plaer de la lectura. He vist molt les notícies. Però espero que la gent sí que hagi llegit molt. De fet, els llibreters m’han comentat que al tornar a obrir han recuperat molt les vendes i això és bon senyal. 

¿Escriuria sobre el que està passant?

Encara és massa aviat, he de digerir el que està passant i veure què passarà amb la pandèmia. Necessitem perspectiva. Estem absolutament abocats a les xarxes, tothom opina i té una veu, però en comptes de donar una veu constructiva difonem les nostres opinions per tot el planeta sense responsabilitzar-nos de com tractem la informació, cal verificar les fonts.

Notícies relacionades

Joël Dicker: «Tenia por que el llibre es pogués considerar fastigós»

Joël Dicker: "La literatura ens torna la força de creure dels nens"

¿Com veu el futur de la cultura després d’aquesta crisi? 

Dependrà de la nostra capacitat d’assumir la responsabilitat de què podem fer per ajudar la cultura: llegir, fer que la gent llegeixi, anar a espectacles, al cine... Cal ajudar amb el nostre gra de sorra en el que el sector cultural ens ofereix.