Liz Taylor, entre caníbals

La deessa de Hollywood, ulls d’ametista i cintura d’espàrrec, va aterrar a l’Espanya dels tecnòcrates de l’Opus, la que s’obria tímidament al turisme, el 25 d’agost, disposada a participar en el rodatge de ‘De repente, el último verano’,dirigida per Joseph Leo Mankiewicz a partir d’una peça teatral de Tennessee Williams, pur gòtic del sud. Una obra fosca amb exteriors rodats a Pals, amb platja i carrerons pròxims al castell de Begur, rebatejat a la pel·lícula com a «Cabeza de Lobo». 

Noucasats a Las Vegas

L’arribada de la parella, noucasada a Las Vegas, va generar un corrent elèctric d’expectació, sobretot perquè Liz Taylor feia només sis mesos que era vídua quan va contreure matrimoni amb Fisher i aquest, amic íntim del finat, havia abandonat la seva dona (Debbie Reynolds, ‘Cantant sota la pluja’) per llançar-se als peus de la intèrpret. Aquelles setmanes hi va haver multituds, grupets, carreres i alguna càmera trencada, perquè els fotògrafs perseguien els enamorats durant els seus passejos per Sant Feliu de Guíxols, Pals, Sant Antoni de Calonge... Es van entretenir bastant en vetllades amb el músicXavier Cugat i la seva quarta dona, Abbe Lane.

Diabòlicament bonica, amb 27 anys i a la cúspide de la fama, Taylores va comportar durant el rodatge com una nena capritxosa i displicent. Diu la llegenda que un dia, després de banyar-se la piscina, va pujar a l’habitació amb el banyador xop i es va estirar sobre una delicada vànova de seda, i la va fer malbé. Però per sucar pa són les anècdotes sobre el rodatge que desgrana l’escriptorMarcos Ordóñezal seu llibre‘Big time: la gran vida de Perico Vidal’(Libros del Asteroide). Aquest tal Perico, amb un anglès niquelat, treballava com a ajudant de direcció de la pel·li i va acabar odiant Taylor, a qui retrata com «una d’aquestes persones que necessiten un boc expiatori per descarregar la seva mala llet». 

Li van haver de buscar una doble per a les escenes que cansaven. Una noia maquíssima anomenada Marisa que estiuejava a s’Agaró a qui l’estrella va posar a la llista negra perquè desconfiava de les atencions que li prodigava el productor. Doncs bé, a les tres d’una tarda d’agost, amb una calda de categoria, la noia havia de córrer per un carrer molt costerut de Begur. Una presa rere una altra, sense alè, relata Ordóñez. La suor li encegava els ulls i quan Mankiewicz se’n va adonar i es disposava a aixecar el braç per ordenar el «¡talleu!», Liz Taylor l’hi va impedir posant-li una mà a l’esquena i dient amb un somriure, en veu ben alta: «Let this little bitch run». O sigui, que rebenti. Tan verinosa com l’àspid de Cleòpatra.

Notícies relacionades

La tensa pel·lícula ‘Hierve’ torna com a sèrie

La inspiració més enllà de la veu

Aquestes carreres amunt i avall sustenten la seqüència clau de ‘De repente...’, una imatge terrible que brolla després d’una sessió de psicoanàlisi en la qual un metge paternalista (Montgomery Clift) pretén fer confessar la jove trastornada (Taylor) què va passar l’últim estiu, mentre la tia (Katherine Hepburn) és partidària de practicar-li una lobotomia. Pel que sembla, la noia va presenciar al seu dia com els habitants del lloc van perseguir, caçar i devorar el seu cosí, un pobre poeta alcoholitzat i homosexual que buscava nois entre les ombres. ¿Com? ¿Mariconades? ¿Caníbals a la sacrosanta Espanya? Van haver de passar 20 anys perquè els de la censura, aquells paios amb llapis vermell i mostatxo d’alferes provisional, li donessin el vistiplau.