La dona, segons National Geographic

La qüestió aquí és el punt de vista: els alts i baixos de la història de la dona són apreciables a través de la publicitat, del seu paper en la literatura i en les arts en general o el que ha tingut en l’esport; o com és el cas de les fotos d’una institució amb inequívoca vocació documentalista com National Geographic. És el cas perquè el Reial Cercle Artístic ofereix fins l’11 d’octubre ‘Women, un segle de canvi’, una mostra reduïda de l’exposició acollida originalment pel National Geographic Museum de Washington i traslladada després al Palau Gaviria de Madrid, on amb prou feines va tenir recorregut per culpa del confinament. Una cinquantena de fotos (de les 300 que conformen la mostra original) escollides per la fotoperiodista i aleshores comissària Marisa Florez que són un viatge a través del temps i a través de les cultures, i que eloqüentment evolucionen, segons va remarcar el president del Cercle, Josep Fèlix Bentz, «de l’antropològic al fotoperiodisme».

«‘Women’ és una selecció de 50 fotos que ofereix una crònica global de la vida de les dones», va declarar per la seva part Cristina Miquel, portaveu de National Geographic a Espanya. O, com va dir la mateixa comissària, «un viatge fotogràfic a través del temps i dels cinc continents que mostra a la dona en tota la seva diversitat». «He intentat construir un relat directe i veritable», va afegir. «Què les oprimeix, què les fa sentir-se lliures, com riuen, com ploren o com estimen». «A través d’aquestes fotos s’expressen els canvis en la forma en què les dones han sigut fotografiades, i per tant, considerades». És el cor de l’assumpte: la mirada. Les fotos parlen de la dona, o de les dones, però parlen al mateix temps i potser sobretot de la mirada i de la manera d’acostar-se del fotògraf i de veure-la, la dona; les dones. National Geographic va néixer el 1888: la dona i la fotografia han passat per molt des d’aleshores.

Tres geografies

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Tres geografies explora l’exposició: la del món, la de la dona i la de la fotografia. La mostra es divideix en sis seccions, ‘Bellesa’, ‘Amor’, ‘Saviesa’, ‘Força’, ‘Esperança’ i ‘Alegria’, que dibuixen un mapa mal·leable, tota vegada que no amb coordenades inamovibles: un espectador veurà un foto de ‘Saviesa’ que li semblarà que hauria de figurar en ‘Bellesa’, i una de ‘Alegria’ que més aviat sembla ‘Amor’. Hi ha una foto de dones treballant en els camps d’arròs de Yoshima (Japó), i una altra de les Fox Rolling Skating Girls a Washington; una de dones conversant en un saló de bellesa de Zàmbia i una altra d’una mare al Iemen consolant el seu fill de 12 anys, un nen sense ulls per culpa d’un franctirador. Apareixen pels racons de l’exposició dones practicant arts marcials, transportant menjar a través del bosc, ajuntant-se per defensar-se d’una tempesta de sorra; plorant els seus morts, celebrant els seus 15 anys. Pintant-se els llavis sota l’aigua. Sempre fa l’efecte que el fotògraf estava en el moment adequat, i que les fotografiades no sabien, o s’havien oblidat de la seva presència.

La llista de fotògrafs és llarga, inclou homes i dones («el que importa és la mirada», va dir Florez) i passa per noms coneguts com els de Lynn Johnson, Paul Chesley, Fred Schutz, Lynsey Addario, Joe McNally, Stéphanie Sinclair, Jodi Cobb, James L. Stanfield o Thomas J. Abercrombie. A Washington, la mostra coincidia amb el centenari de l’esmena constitucional que va permetre el vot femení als EUA (el 18 d’agost de 1920), però més enllà de la celebració puntual, Bentz considera que «l’exposició és d’una actualitat total». Com ha sigut fotografiada la dona en els últims 100 anys; com l’han vist els fotògrafs del món.