Les nits de la iguana

En totes les ocasions –va fer una altra visita fugaç el 1958– es va instal·lar a l’Hotel Colón, a la plaça de la catedral, on va tenir un sopar providencial, a la terrassa de l’establiment, amb vista als pinacles gòtics, escoltant el cor de l’església entonar «Catalonian folk songs»; va sentir la misericòrdia de Déu, va dir. L’escriptor era llavors l’home de moda, molt cotitzat a Hollywood i als escenaris de Broadway, un tipus simpàtic, amo d’un do de gents preparat amb alcohol i barbitúrics (seconal, nembutal), pastilles que ell anomenava les ‘pinkies’, de color optalidon. Els que el van conèixer en profunditat expliquen, no obstant, que rere la màscara festaire s’amagava un temperament melancòlic.

Una rutina a mida

En les seves escapades barcelonines, l’autor –es deia Thomas però li van posar el malnom de Tennessee pel seu marcat accent del sud– es construeix una rutina a la mesura, segons relata a ‘Notebooks’, els diaris que va mantenir durant 45 anys, publicats fa una dècada per Yale University Press en una edició de l’acadèmica Margaret Bradham Thornton. Un dietari on no escatima guitzes al personal ni detalls molt íntims.

Els seus hàbits vacacionals, dèiem, consisteixen a posar-se a treballar a l’habitació del Colón al matí, sempre que els ho permetin els estralls de l’insomni. Al migdia enfila cap a la Barceloneta, als Banys de Sant Sebastià –ell transcriu San Sebastiano–, on fa alguna braçada, dina paella i sobretot busca aventures, que li treuen fins a l’últim cigarret. L’experiència poques vegades resulta agradable. Williams sobrepassa ja la quarantena i lamenta la pèrdua de ‘sex appeal’, fins i tot per als xapers. Es veu a si mateix com un gos mestís que va suplicant engrunes que ni tan sols li venen de gust. Viu la seva homosexualitat amb un enorme sentiment de culpa.

Sens dubte, l’atmosfera de la Barceloneta als anys 50 el va haver de marcar. A ‘De repente, el último verano’, els paisans de Cabeza de Lobo, una localitat imaginària situada al Carib, persegueixen, assassinen i devoren un poeta homosexual en una platja anomenada Sant Sebastià. ¿Era el personatge, alcohòlic i canibalitzat, un transsumpte de Williams?

Les festes i el xino

Notícies relacionades

La bellesa més fosca i desolada

La mort i la decadència ja no són tan divertides

Les tardes a la ciutat les dedica a festes amb nois i ‘strippers’ a l’habitació o bé a fer el baliga-balaga pels carrers del barri xino –ell escriu Barachina– amb dos amics locals, Antonio de Cabo, empresari teatral («els ulls més preciosos que he vist a una cara mortal»), i el periodista Ángel Zúñiga. Freqüenta els ‘Carrocoles’, els ‘tablaos’, els còctels al Ritz i alguna festa privada. De vegades l’ataquen els «dimonis blaus», neurosis paralitzants que li impedeixen escriure. Recorre la Rambla en cotxe de cavalls. El porten a un espectacle de revista al Paral.lel i s’avorreix com una ostra de piscifactoria. Depenent de l’estiu, es troba amb Jean Cocteau o amb Paul Bowles i els seus amics de Tànger, amb qui fuma kif. S’aficiona als toros, assisteix a curses de Chamaco i Joaquín Bernadó, però en una ocasió l’espectacle de la sang el fulmina en nàusees.

Segons el seu estat d’ànim, la ciutat li sembla el paradís o bé una ratera de la qual malparla. Algun dia el venç la xafogor («em pregunto si la decadència del món va començar a l’estiu, en un d’aquests secs països llatins»). Abomina el soroll i les mosques que se li colen a l’habitació. El whisky espanyol li sap a garrafa, però considera l’aigua de Solares la millor del món. «Espanya fa pudor. Suposo que això val per a qualsevol país feixista», escriu sense aclarir si es refereix a una olor nauseabunda o a l’asfíxia política. Tennessee Williams, una ànima turmentada que buscava sense trobar.