Joanna Hogg: «Quan no faig cine, viure em costa bastant»

-Vostè ha dit que va començar a pensar en ‘The Souvenir’ el 1988, just després de graduar-se a l’escola de cine. ¿Per què ha tardat tant temps a fer-la?

-Vaig sentir que no tenia les habilitats necessàries per fer-ho. I volia fer dues pel·lícules, la primera per explicar la història de la relació i la segona per explicar el desenvolupament de la meva veu artística a l’ombra de les meves experiències vitals. Vaig decidir arxivar el projecte, i cada tants anys intentava tornar-hi i descobrir com explicar la història tant des del meu punt de vista com des del del meu ex. No obstant, fa uns anys vaig comprendre que no necessitava preocupar-me pel punt de vista d’ell; que podia crear la meva pròpia impressió del temps, i que no importava si era fidel a la realitat o no.

-No va haver de ser fàcil recordar una etapa tan complexa de la seva vida...

-No ho va ser; vaig passar per moments bastant foscos mentre pensava en la pel·lícula. No és que el meu passat em continuï pertorbant, però em va suposar un gran repte tornar a pensar en la persona que vaig ser, o en qui creia haver sigut. No ho sé, el que vaig descobrir no va ser gaire afalagador. En tot cas, el més revelador per a mi d’aquest procés ha sigut comprovar que, en molts altres aspectes, amb prou feines he canviat en tots aquests anys.

-¿En algun moment va sentir nostàlgia?

-Suposo que la nostàlgia pot derivar fàcilment en el sentimentalisme, i això és una cosa que no m’interessa. D’altra banda, sí, confesso sentir molta nostàlgia per aquells anys de joventut. Quan miro cap enrere i llegeixo els meus diaris d’aquella època, i penso en el que pensava i el que sentia, m’envaeix el desig de tornar a experimentar-ho. No dic que vulgui tornar a tenir 20 anys... però, en alguns aspectes, sento que seria bo.

-¿Diria que fer ‘The Souvenir’ ha sigut per a vostè una forma de teràpia?

-No crec que ho sigui. En la meva vida he fet molta teràpia real i ara en desconfio, i sento que no li feia cap bé a aquesta part de mi mateixa que considero el meu motor creatiu. Si descobrir més coses sobre mi mateixa significa arriscar-me a destruir una cosa que és tan important per a mi, no ho vull. La meva creativitat és una cosa essencial per a mi. Quan no faig cine, viure em costa bastant, així que necessito aquest impuls artístic.

-Un dels aspectes més interessants de la pel·lícula és la seva manera de capturar com les ambicions i passions d’una persona poden esvair-se quan s’enamora de la persona equivocada...

-De vegades no tens cap altra opció. Et deixes portar perquè no et pots veure fora de la relació, fins que hi ha un moment en què penses, «potser això no està bé» o «potser he d’acabar amb això». No estic segura de quant dolor vaig sentir, potser només l’hagi oblidat. De fet, no sé si ho anomenaria dolor. Amb el temps m’he adonat de quant vaig patir, però mentre vaig viure la relació em vaig mantenir adormit.

Notícies relacionades

'The souvenir': fragments d'una història complicada

Barcelona, capital de la innovació social

-¿De quina manera encaixa l’experiència de la protagonista de ‘The Souvenir’ en el debat social obert per moviments com el MeToo?

-Vaig escriure ‘The Souvenir’ fa sis anys i, de fet, no crec que l’hagués pogut escriure en l’actualitat. En el seu moment, em va semblar interessant plantejar assumptes com les dificultats perquè una dona cineasta s’enfronti a una indústria dominada per homes, o sobre com d’inapropiat que resulta jutjar amb mentalitat del segle XXI comportaments del segle XX. Si hagués sabut com evolucionaria el discurs cultural en els últims anys, potser no hauria sentit la necessitat de fer la pel·lícula.