Mim i heroi contra els nazis: el passat de Marcel Marceau

Marceau, doncs, va ser un heroi, però un reticent; no li agradava parlar de les vides que va salvar. «Suposo que li semblava inapropiat treure pit per les seves accions, perquè li semblaven nímies si es comparaven amb els milions de persones que van morir a l’Holocaust», explica el veneçolà Jonathan Jakubowicz, director de ‘Resistencia ’. «A més, la majoria dels qui van sobreviure als camps de concentració mai més van ser capaços de parlar-ne, i Marceau va dir una vegada que el seu propi silenci, i el seu ús com a eina essencial del seu art, era una forma d’honrar-los».

Com afirmaria posteriorment ell mateix, això sí, part de la tristesa que transmetien els moviments de Marceau sobre l’escenari provenia d’un trauma personal: el seu propi pare, Charles Mangel, va ser assassinat a Auschwitz el 1944. I aquest és només un dels motius pels quals Jakubowicz va comprendre que Jesse Eisenberg era l’actor idoni per donar-li vida. «Jesse va perdre bona part dels seus avantpassats en la guerra, i la branca polonesa de la seva família prové de la mateixa localitat que la de Marceau», assegura el director. «A més, la mare de Jesse actuava com a pallassa en festes infantils, així que ell va passar la infància contemplant pantomimes.»    

Com recorda ‘Resistencia’, durant la guerra Marceau utilitzava gestos com el que anys després el farien famós –al passar-se la mà pel rostre, la seva expressió passa de la tristesa a la felicitat– per alleujar el dolor de nens que, en molts casos, havien sigut testimonis directes de l’assassinat dels seus pares. Però no només per a això; també els ensenyava la importància del silenci per sobreviure, i la seva estratègia queda il·lustrada en una escena de la pel·lícula en la qual un grup de nazis encapçalats per Klaus Barbie pugen al mateix tren que porta el mim i la seva delicada càrrega a la frontera suïssa.

A Barbie, recordem, se’l coneixia com ‘El carnisser de Lió’, i ‘Resistencia’ deixa molt clar per què. «Però en tot cas em vaig esforçar per no retratar-lo simplement com un monstre», aclareix Jakubowicz. «Moltes de les pel·lícules sobre l’Holocaust caricaturitzen els nazis, i em sembla un error. Crec que l’única manera d’assegurar-nos que una cosa tan terrible mai torni a passar és comprendre que Hitler i els seus seguidors van ser éssers humans, i que estaven convençuts d’estar fent el correcte».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El director és descendent de supervivents de l’Holocaust per part tant de pare com de mare, i és per això, assenyala, que durant anys va pensar que mai podria fer una pel·lícula sobre el nazisme. «Sentia que la meva implicació emocional en l’assumpte era massa intensa». Quan va conèixer la història de Marceau, no obstant, es va adonar que no parla de l’extermini, sinó que és un relat de salvació. «La de centenars de nens però també la d’un artista que troba la seva pròpia veu quan deixa de pensar de forma egoista en el seu talent i comença a utilitzar-lo per ajudar els altres». A Marceau el director veu algú les facetes heroica i artística del qual es resumeixen en la paraula que dona títol a la pel·lícula. «La mímica es basa en el treure’n profit expressiu a la il·lusió d’un objecte o una força que ofereix resistència: una paret que impedeix el pas, una ratxa de vent que ofereix resistència. Res d’això existeix realment, però el públic té la sensació que sí».

Davant la pandèmia

En la peripècia vital del mim, afegeix Jakubowicz, és fàcil trobar paral·lelismes amb les de totes les persones que en els últims mesos s’han erigit en herois que no volen ser tractats individualment com a tals. «La pel·lícula mostra com la gent corrent treu forces de flaquesa per enfrontar-se a un malament terrible, i això és precisament el que en els últims mesos han fet els empleats de supermercat i els repartidors de menjar a domicili: arriscar les seves vides per mantenir a la superfície la societat. Ara més que mai és necessari comptar històries de sacrifici i valentia, de la possibilitat de treballar junts contra un enemic comú, i de tota la força i resiliència que els humans som capaços de mostrar en els moments més foscos».