Amaral, davant el repte d'una generació

Els concerts Covid-19 són diferents, ja que hi ha un subtext permanent que ens recorda l’anomalia. Com en l’escena en què Amaral va aparèixer, aquest dilluns, a l’escenari aixecat en el gol sud del Camp Nou, amb l’Eva i el seu còmplice Juan Aguirre lluint les seves mascaretes en gest de solidaritat amb el públic. Escenari inèdit, inventat pel Cruïlla XXS, amb el ciment buit de les grades com a fons, i 800 seguidors intercanviant amb el duo un llarg aplaudiment recíproc de benvinguda.

La imatge de l’estadi transmetia un aire d’irrealitat, com si es tractés d’un fons de pantalla, o una aparició màgica, així ho va expressar Eva Amaral després de deslliurar-se del profilàctic antifaç. «He fregat la làmpada i li he dit: ‘Vull tocar al Camp Nou’, i ha passat això», va dir fent broma mentre procedia a combinar la seva guitarra acústica amb la d’Aguirre a ‘Señales i el vell èxit ‘El universo sobre mí’. El fil conductor el va posar ‘Salto al color, l’àlbum que la parella va publicar la tardor passada, ara desproveït de les seves trames electròniques i desviat a l’expressivitat acústica.

Veu amb poder

Notícies relacionades

La ‘bailaora’ japonesa La Yunko debuta al Liceu

Califato 3/4 sedueix amb el seu folklore arribat del futur

Cançons, algunes, arriscades com aquestes tropicalistes ‘Bien alta la mirada’ i ‘Mares igual que tú’, que no van deixar de sonar a Amaral malgrat les seves alegries rítmiques, i altres de tall més clàssic: aquí cal anotar ‘Nuestro tiempo’, que l’Eva va introduir amb un al present («cada generació té el seu repte, i aquest és el nostre»), i en el tram final, la sentida ‘Peces de colores’. L’aparell instrumental rebaixat va fer brillar una mica més la veu d’Eva Amaral, amb puntes de poder en la llunyana ‘Cómo hablar’ o en aquest ‘Kamikaze’ a tot tren, més rock’n’roll que folk, en contrast amb la mística contenció d’‘Ondas do mar de Vigo’, peça del trobador medieval gallec Martín Códax.

L’Eva i el Juan manegen amplis referents musicals, i van deixar-ne anar alguns, per exemple, al culminar ‘Entre la multitud’ amb una cita a ‘Bizarre love triangle’, de New Order, i en aquest fragment de ‘The ecstasy of gold’, d’Ennio Morricone, que va preparar el costerut camí de ‘Hacia lo salvaje’, tema a què van injectar cites a Paco Ibáñez (‘A galopar’) i Roberto Carlos (‘El progreso’). Amaral, deixant anar amarres, en una escena de clímax per a aquell «meravellós capvespre» al Camp Nou en el qual va voler «celebrar la música en directe, la vida i l’amor».