Nil Moliner: «Els meus concerts són un forat en el temps»

El cantant de Sant Feliu de Llobregat, autor de cançons per a l’Alfred i Miki Núñez, presenta el seu primer àlbum en solitari, ‘Bailando en la batalla’, avui al Festival de la Porta Ferrada (Sant Feliu de Guíxols).

-S’estrena amb aquest disc, però el precedeix una dècada de recorregut amb el grup Cybee. I va començar als 12 anys, ¿oi?

-Bé, abans, als 11, vaig debutar en un bar de Sant Feliu. A l’acabar, vaig vendre còpies a cinc euros d’una maqueta que vaig fer amb l’ordinador. M’agradaven El Canto del Loco, Fito & Fitipaldis, M-Clan... Molt rock espanyol, i català, com Lax&n’Busto. Amb Cybee vam fer tres maquetes i dos discos, i vaig aprendre a jugar amb la música i a treballar en equip.

-¿Una ruptura dolorosa?

-El cicle s’havia acabat i no volíem que es viciés la història. Però ens continuem estimant molt. Aquest esperit familiar m’agrada conservar-lo. Abans dels assajos d’aquesta gira, amb la gent de l’oficina ens en vam anar de colònies i els vaig preparar tallers d’educació emocional i de comunicació.

-¿Què vol comunicar amb les seves cançons?

-Intento fer cançons que distreguin la gent de la seva vida rutinària, i penso molt en la seva translació en el concert, que per mi és com un forat en el temps. Vull que la gent a l’acabar es pregunti: «¿Què ha passat? He rigut, he plorat, he ballat...».

-És una barreja de cantautor i banda de revetlla.

-Hi ha gent que em diu que en el fons soc un cantautor, i crec que tenen raó. Escric les meves cançons i parlo de les meves experiències. I com a banda, som vuit persones, amb vents, baix, bateria, percussió, acordió, piano... No sé quin estil faig, perquè cada cançó té el seu: pop-funk, o més tropical, o pop espanyol... Potser un dia faig un tema flamenc.

-‘Soldadito de hierro’ és el seu èxit més gran. ¿A què ho atribueix?

-Tant de bo ho sabés. Va sortir fa dos anys com a cara B d’un senzill, ‘El despertar’, i amb els mesos va anar agafant volada a les xarxes i a la ràdio. De vegades es pensa que una cançó perquè sigui viral ha de ser molt potent, superballable... I en aquesta hi ha només una guitarra i una veu. La vaig regalar, amb un vídeo, a una parella que vaig tenir, i allà es va quedar penjada a Youtube. És una declaració d’amor molt intensa, inspirada en la figura del soldat que és petit però que és allà, al peu del canó.

-Ha compost per a d’altra gent: ‘Que nos sigan las luces’, per a l’Alfred. ¿L’atrau posar-se en la posició d’un altre artista?

-És molt emocionant, i enganxa molt. He escrit també amb Cepeda, ‘Si tú existieras’, i temes amb Miki Núñez: ‘Celébrate’, ‘Eterno verano’ ... Posar-te a la pell d’un altre artista, que t’expliqui de què vol parlar, i mirar de fer-ho tu per boca seva, està molt bé, i et quedes amb ganes de repetir-ho. És un treball en què projectes un altre tipus de carinyo.

-¿Aquesta professió és una cursa de fons i sense vocació més val deixar-ho estar?

-Del tot. De vegades es té una imatge del món de la música que no es correspon amb la realitat. Quan vaig aparèixer a ‘OT’, feia de monitor de menjador a l’escola Tau, per a nens de primer i segon d’ESO. Els nens em veien per la tele, i després treballant al menjador. Un dia, una nena, la Martina, em va dir: «Molta tele, però aquí estàs treballant, així que tranquil·let, ¿eh?». Això em va fer posar els peus a terra.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-I ara, ¿fa plans?

-Més enllà de Porta Ferrada, dels directes me n’he oblidat, i això que són el motiu pel qual faig música. Però al març vaig fer un canvi de xip i no em vull atabalar. Ara intento aprofitar per viure i per inspirar-me i poder fer cançons. Tinc la llibreta plena de notes.