Agustí Villaronga: «M'he posat a rodar com a acte de rebel·lia»

Sobreviure després d’un naufragi. No hi ha res més metafòric en aquests moments. Aquest és el punt de partida del nou projecte d’Agustí Villaronga, ‘El ventre del mar’, sorgit durant el confinament i que es roda aquestes setmanes a Felanitx, a l’illa de Mallorca, la seva terra natal. L’autor torna a les essències del seu cine, subversiu i disposat a furgar en les contradiccions de l’ésser humà, en la seva lluita interna per exorcitzar els seus dimonis, en una aposta a mig camí entre la representació teatral i l’experimentació estètica. Villaronga atén EL PERIÓDICO via telefònica.

¿Què el va empènyer a escriure aquesta història durant la quarantena?

Feia molts anys que ho donava voltes, és un projecte molt antic que parteix de la novel·la d’Alessandro Barricco ‘Oceano Mare’ i en concret d’un capítol titulat ‘El ventre del mar’. En aquest capítol narren els esdeveniments reals que van tenir lloc el 1816, quan es va enfonsar una fragata de la marina francesa a les costes del Senegal. Alguns tripulants van construir una barca de 12 metres de llarg i allà es van ficar 147 persones de totes les classes socials. Un escenari d’autèntic malson on van ocórrer coses horribles. Aquesta imatge va ser immortalitzada per Théodore Gericault en la famosa tela ‘El rai de la Medusa’, que és al Louvre.

En els últims temps havia estat centrat en la seva faceta teatral.

Estava a punt d’estrenar ‘La casa de los nombres’, de Colm Tóibín, entorn de la figura de Clitemmestra, amb Núria Prims, però llavors va començar la pandèmia i tot es va paralitzar. A més, aquest projecte, ‘El ventre del mar’, havia de ser en principi una obra teatral. Vaig intentar tirar-la endavant en moltes ocasions i no hi va haver manera, fins que durant el confinament vaig decidir capgirar-la i adaptar-la a un format cinematogràfic.

¿Què era el que més li interessava d’aquest text?

Que transcorre en el passat, però tot el que explica es pot traslladar perfectament al present, a la situació dels refugiats, a la tragèdia dels immigrants que travessen l’oceà en pasteres, al racisme que continua sent present. I ara, amb la COVID, al sentiment de desprotecció, d’abandonament social.

Ho ha definit com un projecte petit, però amb ambició artística.

El vaig concebre per fer-lo en les situacions actuals, pressupost petit i imaginació. Serà una pel·lícula amb moltes capes, en la qual es barregi la ficció amb els espais mentals, i en la qual hi haurà col·laboracions de Francesco Zizola (imatges reals d’un naufragi) i de Jason DeCaires Taylor i les seves escultures submarines. A més, barrejarem el color, el blanc i negre i els infrarojos.

Entre les seves referències apareix ‘El faro’, de Robert Eggers.

Són pel·lícules molt centrades en l’atmosfera i en els personatges, en el xoc entre ells. En aquest cas els dos protagonistes representen dos punts de vista respecte al mateix succés. Savigny (Roger Casamajor) és un metge molt quadriculat que representa el poder i Thomas (Oskar Kapoya) és un mariner ras amb una visió més humana de la tragèdia.

¿Com està sent el rodatge en aquestes condicions?

Tot just hem acabat la primera setmana (seran tres) i de moment estem al dia. És pesat, perquè l’equip és molt reduït, tot i que la seva disposició és sorprenent. Els espais estan tots inundats, són enormes, cosa que tampoc resulta còmode, però l’important és respectar els protocols.

¿Com veu el panorama del cine espanyol en aquests temps de crisis?

Doncs l’únic que se m’ocorre és ajuntar les mans, mirar al cel i esperar que les coses no siguin tan terribles com s’espera. El panorama resulta desolador. Les sales de cine continuen sent necessàries, perquè Netflix no és la panacea de tot. Aquesta pel·lícula, per exemple, crec que només encaixaria a Filmin. En el nostre cas no és greu, perquè hi ha poc risc econòmic, però per a una pel·lícula de pressupost normal, aquesta situació és una catàstrofe.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Vostè ha sentit la necessitat de rodar després del confinament, ¿per què?

Aquesta pel·lícula neix com un acte de rebel·lia. La cultura sempre sembla estar en crisi, i ara amb aquesta malaltia encara més. Però no es pot estar aturat, s’ha de seguir, continuar creant i arriscant.