'A la caça (Cruising)': intriga criminal i sadomaso gai

William Friedkin s’havia acostumat als grans èxits: en els anys 70 no n’hi ha d’altres de més grans que els de Contra el imperio de la droga i L’exorcista. Però les seves dues següents pel·lícules, Carga maldita i El robatori més gran del segle, no van funcionar en taquilla. Una mica extraviat després d’haver sigut considerat un dels reis Mides del Nou Hollywood, Friedkin va realitzar una de les seves piruetes més arriscades: un relat d’intriga ambientat en els clubs de sadomasoquisme gai.

A la caza és el títol que va rebre a Espanya, on es va estrenar el 14 d’agost del 1980. Avui la gent està més familiaritzada amb el concepte del títol original, Cruising, la recerca d’un amant ocasional caminant, generalment per un bosc, en el context LGTB. Això és el que ha de fer, tot i que en discoteques i bars, el protagonista del film. Steve Burns (Al Pacino) és un agent de policia infiltrat en aquests ambients gais per atrapar un assassí en sèrie de qui se’ns diu que el seu semen manca d’esperma.

La polèmica estava servida, ja que ‘A la cacera’ (títol de la versió en català) presenta de manera realista els llocs més sòrdids del Nova York gai. Hi va haver qui va dir que la pel·lícula era homòfoba. Hi va haver qui la va defensar adduint el contrari. Eren els temps de glòria musical dels també novaiorquesos Village People. Mai abans, en una pel·lícula de gran producció de Hollywood, s’havien mostrat de manera tan franca les relacions homosexuals, els seus codis clandestins o el fist fucking. Friedkin tenia certa experiència: un dels seus primers llargmetratges, ‘Los chicos de la banda’ (1970), se centra en la festa d’aniversari celebrada per vuit joves homosexuals.

Reaccions aïrades en contra

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El director recordava en la seva autobiografia, ‘The Friedkin connection’, que «donava per fet que el film despertaria controvèrsia, tot i que per a mi el sadomaso gai era sobretot un ambient inèdit per al gran públic en qui podia ambientar-se una intriga criminal. Però abans de rodar una sola escena ja es van desencadenar les reaccions irades en contra. Després, amenaces de mort. I, una vegada finalitzat el film, hi va haver passis de premsa incendiaris i crítiques demolidores. Vull abordar arguments que sempre m’han fascinat: el bé i el mal al nostre interior, els desitjos antagònics. Vaig descobrir que el temps de l’ambigüitat havia passat. Es despertava l’era Reagan, sedació, optimisme i superherois».

La pel·lícula era un cop de puny ambigu però gens moralista. Almenys el que es va veure en el moment de la seva estrena. Els productors van eliminar 40 minuts del muntatge final. Aquest metratge ‘perdut’ va ser recreat lliurement per James Franco i Travis Matthews a la seva pel·lícula ‘Interior. Leather bar’ (2013), barreja de documental i ficció sobre les escenes censurades.