'La madrina': una mare al món de la xusma

Paciencia Portafuegos va tardar a arribar. Va néixer després de 10 mesos d’embaràs. A causa de la seva gran mida, després d’aquesta llarga gestació va ser necessari utilitzar fòrceps per treure-la, una cosa que li va provocar una discreta hemiplegia que va originar que parli amb la boca una mica torçada. I de passada, que tingui menys arrugues en un costat de la cara. El seu cervell és especial i disfruta dels plaers d’una sinestèsia bimodal. Les formes i els colors en la seva ment es barregen amb el gust i les sensacions, i desencadenen un desig voraç d’ingerir pintura o joguines de plàstic. Quan tenia 29 anys, amb dues nenes petites i una vida senzilla i acomodada a la seva esquena, va veure morir al seu davant el seu marit enmig d’un atac de riure per la ruptura d’un aneurisma.

Aquesta arrencada que sona a un conte de fades cruel ens porta a assumir que estem davant una dona extraordinària i fora del comú. No obstant, després d’aquest periple de successos estranys, a poc a poc descobrirem que el dia a dia de Paciencia Portafuegos és d’alló més avorrida. Ens trobem davant una d’aquestes dones que han perdut la seva pròpia identitat a força de cedir-la als seus éssers estimats. Els estralls de l’edat comencen a fer-se manifestos, la seva mare és cada vegada més dependent i tot i que no ho verbalitzi transmet aquesta sensació d’haver transitat per la seva vida com una simple espectadora. Enyora el passat de manera constant i als seus cinquanta i tants sembla que el seu assoliment més gran ha sigut tirar la seva família endavant. Pot ser que a causa de tot això, i gràcies al seu treball com a traductora d’intèrpret judicial de llengua àrab en casos d’estupefaents, es converteixi gairebé sense voler en traficant de marihuana. A ‘La Madrina’ (Siruela, 2020).

Per sobre dels altres

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

A menys de 250 pàgines Hannelore Cayre construeix una història de tall criminal on tot queda supeditat a la força de la seva narradora i protagonista. Paciència no deixa canya dreta i critica tota mena de segregacions, meritocràcies, i fins i tot s’atreveix a atacar aquestes supermares capaces de construir des de pastissos de glacejat rosa perfectes a les millors disfresses de la classe; i sense perdre el somriure. El to pessimista, el caràcter mordaç i algun gir tragicòmic fan la resta. Els baixos fons de la delinqüència li permeten per primera vegada estar per sobre dels altres, ser qui maneja els fils de la situació, i no només per la seva intel·ligència més gran sinó per l’experiència que li atorguen els anys.

Estem acostumats a una visió del món del crim en la qual no caben mares de família que s’han passat la vida esgotant estalvis per poder pagar ortodòncies i excursions escolars. Se sol malgastar amb ostentació, invertint en luxe i deixant de banda la gestió de l’economia domèstica. Això no té glamur. Però en aquesta novel·la podem veure que hi ha dies en què és més complicat mantenir a la superfície una casa que una organització criminal. Tot i que només sigui perquè als teus fills no pots castigar-los enviant-los a dormir amb els peixos.