Ara Malikian, compromís amb la vida a Porta Ferrada

Ara Malikian va descobrir fa temps que disposava d’un do que li permetia portar el seu virtuosisme amb el violí més enllà de les sales de concerts d’alt nivell i carregar-se les grans audiències del circuit pop. En el seu es continuen percebent els rigors de l’educació acadèmica, un subsol sòlid per a aquesta barreja d’estrella del rock i ‘showman’ que no necessita grans muntatges per traspassar la barrera de l’escenari: n’hi ha prou amb la seva sola figura, el seu toc i la seva retòrica. I ja no diguem si a sobre li acompanya un altre músic dotat de la seva mateixa barreja de pulcritud i intuïció, gairebé un ànima bessona al piano, com és el cubà Iván ‘Melón’ Lewis.

Aquest divendres es va mostrar Malikian a Porta Ferrada, primera de les seves quatre nits a Catalunya (camí de Fes Pedralbes, les Nits del Fòrum i el Camp de Mart, de Tarragona), amb un concert que va venir a ser una versió per a l’era Covid-19 de l’espectacle amb què va girar el 2019. Un Malikian sense l’espectacularitat ni el rock, més pròxim i emotiu, traient partit de l’alquímia que l’uneix a Melón. Sense renunciar a la constant invocació a l’humor: bromes autobiogràfiques molt semblants a les de la tardor passada al Palau Sant Jordi, com les relatives a la seva iniciació a Alemanya (quan només sabia dir ‘ja’, és a dir, ‘sí’, i es va acabar passant, sense voler-ho, per expert en música jueva), històries sempre «tunejades», va concedir, per a gaudi i esbarjo de l’afició. «Jo quan m’emociono puc exagerar les coses».

Bellesa des del caos

Notícies relacionades

Raphael: "Fer una gira de comiat seria com suïcidar-me cada nit"

¡A MANAR!

Seguint el fil de la seva mateixa vida ens va portar Malikian al «gueto armeni» de Beirut, on va néixer, al costat del mercat, entre «tomàquets, carbassons, músiques i el soroll del trànsit»; l’entorn bulliciós del qual va sortir ‘Bourj Hammoud’, una peça embolicada a trepidants arabescos. És possible que la història de Malikian s’entengui en aquesta clau d’extreure bellesa del caos i art de l’atrafegament mundà, i de les dues coses hi va haver en grans quantitats, ja sigui apel·lant delicadament a Dvorák i a Paganini com mirant al sud en ‘Las milongas de Kairo’, dedicades al seu fill, o evocant el seu supòsit trobada amb Björk a través de la seva sentida versió de ‘Bachelorette’, una vegada més tocada pel feliç desvari («crec que me la va dedicar a mi, però no hi ha constància d’això»). Malikian, rei del vacil·li, advertint al públic que de l’escenari no li fa fora ningú i que el concert duraria, prenguem tots nota, 18 hores i 33 minuts.

Al final, van ser dues hores, en els últims compassos de les quals vam poder delectar-nos amb el seu molt despert diàleg amb Melón, obert a esclats improvisats en el cara a cara del ‘Rondo capriccioso’, de Camille Saint-Saëns, tot rellotgeria i ‘feeling’. En temps de fosa, aquesta ‘Nana arrugada’ creada en els dies del confinament i inspirada en la gent més gran que el virus ens ha arrabassat. Peça que Malikian va interpretar passejant per la platea amb la mascareta posada, gest últim d’identificació total de la música amb la vida, l’equació sobre la qual el violinista continua ballant i procurant-nos els seus més gràcils cops d’arc.