Quan fumar era 'cool'

Els cigarrets són part consubstancial del segle XX des que va començar la seva producció mecanitzada a finals de l’anterior centúria amb la màquina enrotlladora Bonsack (120.000 ‘cilindrets’ al dia). Un hàbit barat i molt democràtic –ara, com diria Pérez Andújar,  fumar «és de pobres»–, una pràctica arrelada fins al moll de la història i la cultura occidentals, sobretot del cine, que encara espera l’aparició sobre la faç de la Terra d’algú que superi l’estil de Humphrey Bogart amb el cigarret (amb permís de Robert Mitchum). Inesborrable en la memòria cinèfila l’escena final de ‘El son etern’ (‘The big sleep’, 1946), en què ‘Boogie’ ofereix foc a Lauren Bacall i tots dos comencen a fumar rere una mena de pantalla de gasa. Només es veuen les siluetes, fins que les seves mans posen els cigarrets sobre un cendrer de vidre, vulgar, com de motel, mentre baixa la cortina dels crèdits. ¿I què dir de Rita Hayworth? Per a la posteritat, la seqüència en què ‘Gilda’ (1946) li demana foc a Glenn Ford i aquest manté intencionadament l’encenedor a l’altura del seu maluc per obligar-la a inclinar-se. Un missatge fàl·lic fora de mida. «Put the blame on Mame, boys».

En el suggerent assaig ‘Cigarettes are sublime’ (1995), escrit com a teràpia per deixar el vici, el seu autor, Richard Klein, proclama als quatre vents que els cigarrets, tot i que nocius per a la salut, són «un magnífic i bonic instrument civilitzador i una de les més glorioses aportacions d’Amèrica al món». Sens dubte, a les pel·lícules de l’Oest, el seu mite fundacional, fuma tothom: Alan Ladd, John Wayne, Gary Cooper... I Clint Eastwood als ‘spaghetti western’. La vida de frontera, amb emboscades d’apatxes o assaltadors de diligències, és massa intensa per anar amb miraments antifum.

El tabac també perviu incardinat en els clàssics del ‘film noir’, tant o més que la gavardina i la Smith & Wesson. En un altre assaig de la literatura fumada, titulat ‘Puro humo’ (Lumen, 2000), Guillermo Cabrera Infante va sentenciar que el gran secundari Edward G. Robinson va ser «el millor fumador de puros de la història del cine» (amb la vènia d’Orson Welles). L’havà, per cert, és també Churchill, Groucho Marx i la revolució cubana, mal que li pesi a l’anticastrista cinèfil, que va afirmar al seu torn que, entre les dones, Bette Davis va ser «la millor expulsadora de fum».

¡Ah, aquelles dives! Fumaven en cigarrets de broquet llarg o deixaven l’empremta de carmí al filtre, mig tancant els ulls, mirada de foc sota les parpelles i cor de gel al pit. Dones amb caràcter, una imatge que aquí es va encarregar d’encunyar Saritísima Montiel a ‘El último cuplé’ (1957): «‘Tendida en la ‘chaisse longue’, fumaaaaar i amaaaaar’». Tot i que Hollywood i la indústria publicitària es van apropiar i van explotar el concepte de dona fatal, en realitat l’‘invent’ es va importar des de l’Alemanya dels anys 30, quan Josef von Sternberg va col·locar davant la càmera Marlene Dietrich a ‘El ángel azul’. L’eròtica, atractiva i maligna Lola Lola.

L’acte d’escriure

Des que Rodrigo de Xeres (o Jerez) va ser el primer a albirar els homes–xemeneia a l’illa de Cuba, durant un dels viatges de Colom, l’hàbit de fumar sembla indissociable de l’acte d’escriure. Henry Miller, Ernest Hemingway, Juan Carlos Onetti, Albert Camus o Jean-Paul Sartre, si bé els irritants amics del políticament correcte li van esborrar el cigarret que el filòsof sempre tenia entre els dits –¿era Gitanes?, ¿o Gauloises?– per al cartell i el catàleg de l’exposició amb què la Biblioteca Nacional Francesa va commemorar el seu centenari el 2005. Per als annals queden l’afany adjectivador de Josep Pla, quan cargolava la seva picadura, i la novel·la d’Italo Svevo ‘La consciència de Zeno’ (1923) sobre la impossibilitat de l’‘ultima sigarreta’.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Quan es comença a qüestionar el paper tradicional assignat a la dona (marit, cuina, nens), les dones es llancen de cap al vici com a salconduit aspiracional per a una vida més lliure i plena. Ho explica de forma magistral la uruguaiana Cristina Peri Rossi a ‘Cuando fumar era un placer’ (Lumen, 2003). El 1951, amb 10 anys, l’escriptora veu una senyora fumant en un bar de Montevideo i pensa: «Jo seré aquesta dona que fuma, sola, asseguda davant una tassa de cafè, mentre mira créixer la nit, mentre observa el trànsit del carrer i somia amb altres paisatges, somia amb cites apassionades que passaran poc després». Un llibre amb reflexions, retalls biogràfics i algun vers: «Deixar de fumar/ ha sigut tan dur/ tan dolorós/ com deixar d’estimar-te».

Els exfumadors empedreïts, com Peri Rossi, coneixen bé l’immens gaudi d’exhalar una densa glopada amb el cap enrere, mentre les volutes s’enrosquen sobre si mateixes a la recerca de l’impossible. Malgrat el càncer, de les multimilionàries demandes contra les tabaqueres, el cine va seguir enganxat al cigarret, i John Travolta i Uma Thurman van constituir una esplèndida parella fumona a ‘Pulp fiction’ (1994), tant com Sean Young intentant demostrar a Harrison Ford que no era una androide a ‘Blade runner’ (1982). ¿Què tindrà el vici? Que l’hi preguntin a Don Draper (‘Mad men’) o al cineasta David Lynch, que continua traient fum com la xemeneia d’una tèrmica. Fumar acosta al que és sublim, a la bellesa fosca que es gronxa sobre el precipici. És un desafiament lligat de mans. Com diu el xilè Alejandro Zambra, parafrasejant l’editor Rocco Alesina, «el fum no mata, acompanya cap a la mort».