L'exposició dedicada a Lluís Llach es prorroga amb noves mesures

Lluís Llach és un dels artistes més importants del nostre país petit. La seva trajectòria de 50 anys al món de la música, la seva projecció internacional, la seva lluita i el seu compromís l’han convertit en un referent per a molta gent que va créixer cantant ‘Cal que neixin flors a cada instant’, va viatjar amb ell a Ítaca i va sortir al carrer amb ‘L’estaca’. Ara podem repassar la seva carrera a través d’una original i apassionant exposició que ha organitzat el seu amic, soci i còmplice Lluís Danés, i que pot disfrutar-se al Centre d’Arts Santa Mònica. La mostra havia d’acabar a l’abril, però s’ha prorrogat fins al 27 de setembre adoptant noves mesures adaptades a la situació. L’aforament màxim ara és de 24 persones, i s’ha dissenyat un itinerari perquè el visitant segueixi un camí a fi de mantenir la distància. La pitjor notícia és que s’ha clausurat la interessant activitat de realitat virtual que acompanyava aquesta mostra, però encara queden molts atractius...

  

 

El seu títol no pot ser més encertat, Com un arbre nu, perquè això és, precisament, el que intenta aquesta mostra, despullar-lo en les seves múltiples facetes i ensenyar-nos-el tal com és. L’exposició, iniciativa del Grup Enderrock, pretén ser una mirada artística i multisensorial a través dels paisatges personals d’aquest músic polifacètic dividida en set espais, cada un amb el títol d’una de les seves cançons. Els reconeixerem fàcilment perquè, a l’entrada de cada un, s’ha instal·lat un arbre pintat de blanc que fa una breu introducció de cada apartat.

Els seus àlbums i el seu públic

Comencem per Jo hi soc si tu vols ser-hi, en una rampa on s’exposen totes les portades dels seus discos: bandes sonores (Salvador o La forja de un rebelde), concerts en directe (el gravat a l’Olympia parisenc, Gener del 76 o el mític del Camp del Barça del juliol del 1985), i col·laboracions (Junts, amb Josep Carreras, o Abril 04, amb Pascal Comelade) i, és clar, els clàssics (I si canto trist, Viatge a Ítaca, Campanades a morts o, per descomptat, Com un arbre nu). Paral·lelament, en una pantalla es projecten diversos detalls d’aquests treballs, com les contraportades o fotos interiors.

Amor particular no era un tema que dedicava a l’amor romàntic, sinó a la seva devoció pel públic, que ha seguit la seva carrera durant tantes dècades. La seva relació amb aquest s’aborda en aquest espai, on hi ha cinc columnes publicitàries amb els cartells dels seus concerts, cada un amb un objecte amagat, bé siguin unes espelmes, un mussol o una gorra del FC Barcelona. Igualment es projecten imatges dels seus concerts i entrevistes amb altres músics, escriptors, el seu millor imitador (el polonès Manel Lucas) o simples fans del cantant.

Els seus grans èxits i ‘L’estaca’

Als laterals de la sala Max Cahner hi ha diversos plafons amb fotos seves acompanyades d’algunes frases que ha pronunciat i que el defineixen. I, al centre, una estructura gegant (Alè) que pretén ser una espècie de capsa de música. Els visitants, dempeus, poden escoltar alguns fragments de les seves cançons durant uns 10 minuts sota un cel estrellat i mentre es projecten objectes relacionats amb les mateixes des de Que tinguem sort (representada per uns rellotges), Un núvol blanc (un núvol blanc, evident) o una guitarra per recordar Laura, el tema que va dedicar a la seva guitarrista durant tants anys, Laura Almerich.

La seva peça més emblemàtica és, sens dubte, L’estaca. Per descobrir-la haurem d’entrar en una petita sala que obre una figura, a mida natural, de l’avi Siset, i coneixem algun detall de la seva vida. Una vegada a l’interior trobarem una habitació pintada de taronja, amb miralls i el piano del Mas del Pi, on la va compondre, la partitura i un tamboret. Aquí hi havia una desena d’auriculars per escoltar les diferents versions que s’han fet d’aquesta cançó: en occità, eusquera, francès, polonès, grec, alemany, castellà, anglès o rus, i fins i tot adaptacions en to de punk cubà o la realitzada pel músic Jean-Michel Jarre. Ara haurem de conformar-nos amb llegir els textos que ens les expliquen.

Poetes i altres personatges clau

El Cafè Antic pretén rendir homenatge a tots aquells poetes que van influir en la seva obra. Recrea un bar del Priorat convertit en refugi d’artistes. Cadires de fusta i taules de marbre en les quals es reprodueixen alguns dels seus versos. Miquel Martí i Pol, Joan Fuster, Joan Salvat-Papasseit, Joan Oliver, Kavafis o Josep Maria de Sagarra, entre d’altres, són alguns dels poetes que apareixen com a font d’inspiració de Llach.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Sobre aquest mateix tema versa Viatge a Ítaca, compost per una sèrie de maletes que representen personatges que han tingut una gran transcendència en la seva vida, amb una frase al respecte: relacionats amb el món de la política (‘Che’ Guevara, Salvador Puig Antich), escriptors (Maria Aurèlia Capmany o Josep Maria Espinàs), cantants francesos (Jacques Brel o Edith Piaf) o col·laboradors músics (Francesc Burrull, Carles Cases o Laura Almerich). La més curiosa és la dedicada a Pep Guardiola, i explica l’anècdota que, quan va conèixer l’exentrenador del FC Barcelona, aquest li va demanar un favor. Llach esperava que li sol·licités una cançó o una cosa similar, però l’esportista el que volia era que li presentés el poeta Martí i Pol.

Més enllà del músic

La mostra acaba amb Rar, que dona a conèixer les altres facetes d’aquest prolífic artista en diverses disciplines: el vestuari d’Un pont de mar blava, la maqueta, un divertit barret de copa o un tricicle de l’espectacle Tranuites Circus, dirigit per Danés, les seves composicions per a pel·lícules com El río que nos lleva o la italiana Nens robats, exemplars dels llibres que ha escrit o la sessió de fotos per a la portada d’aquest disc. Una completa exposició per evocar el meu amic, el Llach.