Crítica de 'Tenet': el demiürg Nolan es deixa anar els cabells

La noció de temps s’ha convertit en una de les pedres angulars de la filmografia de Christopher Nolan. El passat, el present i el futur es fonen i es confonen a les seves pel·lícules fins que els contorns desapareixen per complet. Bucles, salts, records, rebobinats, esferes del subconscient, somnis, realitats múltiples es converteixen en matèries primeres fonamentals per introduir-nos en una nova percepció sensorial subjectiva.

En realitat, sembla com si el seu cine sempre hagués estat encaminat a introduir l’espectador en una nova manera d’explicar les històries, de manera que les lleis de la lògica a què estem acostumats perdessin per complet el sentit i ens endinséssim en un univers paral·lel en el qual ell fos l’autèntic i únic demiürg.

Per això no és estrany que la seva última pel·lícula, ‘Tenet’, entronqui directament amb el seu seminal ‘Memento’. Moltes de les idees que apareixien a la seva primera obra de culte, com el concepte d’inversió (primer veiem la conseqüència, i després l’acció), ja havien sigut esbossades anteriorment, tot i que en aquesta ocasió adquireixen una dimensió totèmica.

En aquest sentit ‘Tenet’ (paraula que s’utilitza com a codi per «obrir o tancar portes») és una peça d’orfebreria d’endimoniada precisió amagada sota munts de capes i de nivells, com també ho era ‘Origen’, només que en aquesta ocasió la seva filosofia interna encara resulta més críptica i inaccessible.

¿Significa que no es pot disfrutar de ‘Tenet’, tot i que durant bona part del metratge no sapiguem gaire bé què ens està explicant, fins que no comencen a anar encaixant les peces? Aquí hi ha una de les grans virtuts de Christopher Nolan, la seva capacitat per oferir una exhibició de talent visual aclaparador al mateix temps que aconsegueix que la ment de l’espectador entri en estat d’ebullició intentant descodificar els plantejaments que s’exposen com si fossin equacions matemàtiques al si d’una narració endimoniada.  

Virtuosisme gairebé operístic

En qualsevol cas, no hi ha lloc per aturar-se a pensar gaire. ‘Tenet’ és una autèntica metralladora de ‘set piece’ d’acció d’una precisió tècnica i d’un deliri visual inaudits, on el director torna a demostrar el seu virtuosisme a l’hora de la posada en escena grandiloqüent. Fins i tot quan es tracta d’una persecució de cotxes, el cineasta orquestra una coreografia estilística gairebé operística. I si es tracta de fer esclatar un avió, tampoc hi posa objeccions.

En aquesta ocasió Nolan es diverteix com mai barrejant gèneres: la ‘buddy movie’, el cine d’espies, la ciència-ficció i el discurs apocalíptic. Fins i tot hi ha moments de poesia existencial amb citacions de Walt Whitman que adquireixen un sentit revelador en el moment en el qual ens trobem («vivim en un món crepuscular»).

Pot ser que John David Washington no sigui l’actor més carismàtic del món, però compleix la seva funció acompanyat del seu escuder ‘cool’ Robert Pattinson. No obstant, són els personatges del malvat encarnat per Kenneth Branagh (amb accent rus) i la seva dona (la delicada Elizabeth Debicki) els que adquireixen un pes específic dins d’una trama que en realitat tracta del poder i de la perversió que provoca.

Notícies relacionades

Christopher Nolan, de l'A la Z: així és el cine del director de 'Tenet'

Barcelona, capital de la innovació social

Nolan sempre ha sigut un director molt hermètic i ‘Tenet’ segurament donarà lloc a milers de teories. Però, entre altres coses, la pel·lícula parla de dues forces antitètiques com són la construcció i la destrucció (una cosa que es visualitza a la perfecció en l’atac a un edifici que s’esfondra i es restaura alhora), del caos i de l’entropia, i de quina forma utilitza això l’home per estimar i aniquilar tot allò que l’envolta.

És ‘Tenet’ una pel·lícula exigent, un ‘blockbuster’ que s’allunya de les normes del consum ràpid per recordar-nos que es pot fer cine d’autor sofisticat, imaginatiu i intel·ligent alhora que ambiciós i una mica megalòman. No és res nou, el cineasta ha aplicat aquesta fórmula en moltes ocasions, però a cada partida sembla doblar l’aposta, cosa que sens dubte contribuirà que continuï generant fílies i fòbies, tot i que en aquest cas l’espectacle resulta massa abassegador per no caure-hi rendit.