Icíar Bollaín ens explica les curiositats de la comèdia 'La boda de Rosa'

Acaba d’arribar als cines la nova pel·lícula d’Icíar Bollaín, La boda de Rosa, que serà un dels grans títols de l’any. És una comèdia dramàtica protagonitzada per Candela Peña, Sergi López, Nathalie Poza, Ramón Barea i la jove Paula Usero (Velvet Collection, Amar es para siempre). La Rosa és una dona que està tot el dia ocupada. Treballa en el departament de vestuari d’una productora audiovisual, s’encarrega dels nebots i cuida el gat d’una amiga. Tots li exigeixen la seva ajuda i ella mai sap dir no. Arriba al límit quan el seu pare viudo li diu que s’instal·larà a casa seva i decideix refugiar-se al taller que portava la seva mare a Benicàssim. Allà prendrà una important decisió: casar-se... amb si mateixa.

És una pel·lícula aparentment lleugera que amaga múltiples càrregues de profunditat. Tots coneixem alguna Rosa, aquella dona que es desviu pels altres i no té temps per a si mateixa. Una superheroïna de la vida real que un dia diu que ja n’hi ha prou. La seva intenció amb aquest gest és comprometre’s amb ella mateixa a respectar-se, estimar-se i valorar-se. I també que els altres la valorin, que la deixin parlar i que l’escoltin, ja que el seu entorn és bastant egoista. Tot i que tracta un tema dramàtic, és molt irònica i provoca més rialles i fa més riure que moltes presumptes comèdies, i les utilitza per denunciar, posant bona cara, la situació de la protagonista, reflex de moltes altres dones. És sincera, honesta i molt intel·ligent i té tota la pinta de colar-se entre les candidates a premis de la temporada. La seva directora ens explica les anècdotes sorgides durant el rodatge.

 

 

-La pluja a València no és una meravella. «El principal problema que vam tenir va ser una tempesta a València en ple setembre amb zones totalment inundades. No ens va agafar de ple, però estàvem al costat i vam haver d’estar buidant aigua a galledes de l’escenari del taller familiar. També ens va afectar en l’escena del casament, ja que va desaparèixer la meitat de la platja i vam haver d’ajuntar els extres perquè en aquest entorn ja no hi cabien».

-Malaltia i sostenibilitat. «Em vaig passar mitja pel·lícula malalta perquè vaig tenir una pneumònia i no trobava metge a València ni diagnòstic fins avançat el rodatge. Va ser molt ‘heavy’ però vaig aconseguir rodar. Vam intentar que fos un rodatge sostenible, amb ampolles d’aigua de vidre individualitzades per evitar el plàstic i un dia a la setmana, el menú era vegetarià. Pensava que els elèctrics no ho acceptarien, però després aquest menjar va triomfar.

-Cambrer, una altra de calamars. «Quan anàvem a rodar l’escena de l’àpat en què Candela explica a la seva família que es casarà, els vaig preguntar als actors què volien menjar. Les actrius van dir que farien veure que menjaven, però que ho evitarien. El Sergi va demanar calamars, i es va passar el dia menjant-ne sense parar. En algunes frases se li nota perquè parla amb la boca plena».

-Els Goya més dolços. «Els pares d’una noia de l’equip tenen una bomboneria i ens van fer a cada un una rèplica exacta dels Goya de xocolata i ens els van regalar. Tots ens el vam emportar a casa. No sé si se l’han menjat o l’han guardat de record, però puc assegurar que era una xocolata exquisida».

-L’altre casament rosa. «Hi havia moltes dones a l’equip, no ho vam fer expressament, però va ser així. Dues noies de producció van aprofitar el decorat de l’arc de flors del casament de la Rosa per casar-se. Entre elles dues, no amb elles mateixes...»

-Una carrera de quatre setmanes. «L’escena inicial en què Candela va corrent es va repartir durant tot el rodatge. Les escenes llargues, les del principi, les vam filmar en dos dies, però els moments en què ella està sola els anàvem rodant quan teníem un forat al llarg de quatre setmanes i tenia una doble per descansar una estona».

-Català amb naturalitat. «Va ser molt divertit rodar en català. Tenia tot el sentit, la pel·lícula passava a València i era natural, no forçat. Vaig escriure el guió amb Alicia Luna en castellà però m’agrada molt, li dona alegria, veritat».

-El taller familiar. «Va ser mèrit de Laia Colet, la responsable de la direcció artística. Vam trobar un espai que anaven a enderrocar per fer-hi apartaments i vam poder fer-hi de tot, ja que era diferent arquitectònicament, tenia una altra distribució. Per crear-lo vam inventar una espècie de biografia d’aquesta botiga, que era una merceria regentada per l’avi, després es convertiria en el taller de la mare, va malviure fins als 80, va anar decaient en els 90 i es va tancar el 2008. Vam imaginar una mare com la Rosa, amb talent per a la roba però que es va quedar en una botigueta de poble. Alguna cosa d’això hi ha en la història quan la filla li diu a la Rosa que no renunciï perquè la seva mare ja va renunciar per elles. Vam intentar crear l’atmosfera que el seu somni era aquest, tot i que no el verbalitzés».

-Els amos del rodatge. «Els nadons bessons amb qui vam treballar eren més bons... Rodàvem en funció d’ells, sacrificant l’ordre de filmació perquè es cansaven i quan ploraven ja no hi havia res a fer, era millor que descansessin. Paula Usero, que interpreta la seva mare, ho va fer de meravella. Rodava quan ells podien o es quedava gravant sola fent veure que ells estaven fora de camp. Va conèixer els seus pares, va tractar amb els nadons abans de rodar, els donava el menjar, jugava amb ells i se’ls va guanyar. En una escena, els nens estaven menjant i havien d’embrutar-ho tot mentre ella parlava per telèfon. L’equip estava aterrit, però jo estava molt tranquil·la perquè ho he viscut amb els meus tres fills. No fa falta fer gaire, n’hi ha prou amb deixar-los sols i ells hi posen la resta. Després ho arregles tot a muntatge».

-Un gat incòmode. «El gat que apareix a la pel·lícula estava estressadíssim, no estava còmode, no es relaxava. Els gats no són com els gossos, són més de casa, i això d’estar en una habitació que no era la seva amb 40 desconeguts no li feia cap gràcia. Candela es va emportar alguna esgarrapada...»

-En bata i amb mascareta. «Amb l’escena en què Candela camina en bata i amb una mascareta facial per Benicàssim intentàvem provocar una situació còmica. La vam rodar en part en aquesta localitat i, en part, a València (on vam reproduir l’estació de tren). El curiós és que la gent ni parpellejava, ella corria una vegada i una altra amunt i avall i ningú la mirava, la gent estava al seu aire prenent cafè a la terrassa i ni es fixaven en ella».

-Noms amb doble sentit. «El personatge d’Armando rep aquest nom a propòsit. Em sembla molt graciós, ja que sempre va armant merder. També vam intentar que les dones tinguessin noms de flors. La mare es deia Amapola, les filles Violeta i Rosa, i també hi ha una Marga».

-La samarreta hortera. «El personatge de Sergi López té la idea de fer una samarreta amb els membres de la família. Vaig tenir dubtes de si les havien de portar o no en la seqüència del comiat de soltera perquè eren molt gracioses, una vulgaritat espectacular. Però com que després hi havia un diàleg important i bastant dramàtic vaig optar per eliminar-les d’aquesta escena».

-Sorpresa, sorpresa. «Per a la part del casament que transcorre a l’ajuntament li vaig preguntar a Candela si volia assajar l’arribada al decorat o entrar a la primera, sense haver-lo vist, per veure la sorpresa que li havien preparat. Va preferir la segona opció, la que hi ha en el muntatge final. Els extres tampoc entenien res, entra la núvia i no va vestida de casament. Les expressions de tots són reals».

-Una oportuna coincidència. «Vam contactar amb Rozalén al rodatge. Jo mai havia tingut una cançó original. Va veure el primer muntatge, li va encantar i em va explicar que estava escrivint un nou disc i hi havia una cançó al voltant d’aquesta idea de cuidar-se a un mateix i de posar límits als altres. Que no, que m’encanta, és preciosa, alegre i té el mateix esperit que la pel·lícula».

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats