Kiko Veneno, rumba contra els dies estranys

El desembre passat, Kiko Veneno passava amb orgull el seu ‘Sombrero roto’ davant el públic d’Apolo, a tot luxe, acompanyat per una banda de vuit músics. Es podria dir que des d’aleshores no han passat vuit mesos, sinó vuit anys. Aquest dissabte, a les Nits del Fòrum, no tocava presentar un treball discogràfic sinó acompanyar aquest temps suspès de la millor manera possible. Que, com que es tractava de Veneno, no seria poca cosa.

Tot i que en tindria prou amb la veu i la guitarra per defensar les seves cançons, va comptar amb un còmplice despert, Diego Pozo, El Ratón (exmembre de Los Delinqüentes), per enriquir-la amb els seus tocs i puntejos garrapateros. Amb ell, Veneno va presentar un concert diferent, de contorns lliures, tocat amb picades d’ullet a la psicotròpica realitat des de la primera cançó, la versió de Memphis blues again, de Bob Dylan, en la qual ens va advertir que «això pot ser el final», sense aturar el goig rumber.

La gent que ajuda

Les cançons de ‘Sombrero roto’ han calat entre els seguidors: la que li dona títol va oferir una escena de cant col·lectiu profund i la intimista Obvio va suggerir que uns versos a cor obert vestits amb acords senzills poden aturar el temps. Però hi va haver material més fresc encara al Fòrum, un parell de cançons creades en confinament. La primera va ser Hay gente, rumba serena dedicada al sector sanitari, si bé aquesta diferenciació que fa entre els qui «necesitan presumir permanentemente» i la «gente que sabe ayudar» és aplicable a qualsevol esfera de la vida.

Notícies relacionades

IMB School: com aprendre a liderar el negoci de la música

Assimilar tota la nova música ja és impossible: relaxi’s i disfruti

L’altra peça d’estrena va ser Días raros, més fosca i amoïnada, en la qual s’entreveu una dissertació de les noves sensacions que va portar la pandèmia: els viatges mentals en el temps i el reconeixement sobtat de qui tenies al costat. «Tu vecino puede ser tu amigo / de pronto nos miramos sorprendidos». Allà Kiko va comptar amb una jove aliada, la barcelonina Kora, que va donar amb la seva veu un toc refrescant a aquest relat tan abocat cap a dins.

Kora, que participarà en el disc que Veneno està cuinant, ‘Hambre’, es va quedar a l’escenari en la següent cançó, ni més ni menys que ‘La leyenda de los tiempos, invocant vells somnis de la mà de Lorca, Camarón i Pachón. A tota guitarra, com va seguir el concert, a través de ‘Respeto’ i ‘La vida es dulce’, fins a un tram final en què Kiko va recordar que les fites populars (‘Echo de menos’, ‘Joselito’, ‘Volando voy’) segueixen sent-ho encara que aquests dies siguin més estranys.