Una trinitat musical descendeix sobre Vilabertran

Si el ‘lied’ com a gènere és un, la seva interpretació a la Schubertiada de Vilabertran ha sigut de tres gràcies a les maneres molt diferents de transmetre la poesia que tanquen les cançons ofertes per una santíssima trinitat musical que porta els noms de Florian Boesch, Juliane Banse i André Schuen. Té mèrit portar a la canònica empordanesa l’excel·lència d’aquestes veus, però fins i tot en té més fer-ho en temps de pandèmia, quan la majoria de festivals d’estiu –per no parlar de les programacions estables de temporada– han optat per la cancel·lació.

Després d’un bon inici de festival amb el Cuarteto Quiroga i la música de Franz Schubert, el compositor vienès va dominar totalment els dos primers recitals i, en part, el tercer. Era la primera vegada que Boesch actuava a Vilabertran. Compromisos familiars ho havien impedit altres anys. En aquesta ocasió (dia 20), el trastorn en la vida quotidiana que ha causat la Covid ho ha permès. El baríton austríac va interpretar ‘Die schöne müllerin’ (‘La bella molinera’), el cicle de 20 cançons amb poemes de Wilhelm Müller que Schubert va compondre quan tenia 26 anys.

El fil narratiu del cicle té com a protagonista un jove caminant que s’enamora de la bella molinera del títol, però ella prefereix un caçador. Si el cicle comença d’una manera jovial i entusiasta, acaba, com era de preveure, en tragèdia, amb el caminant bressat pel rierol que ha sigut presència constant i ara és la seva casa final.

Una discussió interminable al món liederístic és si el cantant que interpreti ‘La bella molinera’ ha de ser jove o madur, capaç d’entendre i reconèixer el fracàs vital. Si qui ho interpreta és Florian Boesch, la discussió deixa de tenir sentit. El cantant austríac no és un jovenet, s’aproxima als 50, però la seva interpretació de l’evolució del personatge va ser de nota. Va pujar a l’escenari un jove ple de vida i d’il·lusió. Va acabar amb la imatge del derrotat, amb les espatlles enfonsades i el cap cot.

Gran expressivitat

Entre tots dos moments, va desgranar les cançons amb una gran expressivitat, molt teatral, molt emocional, potser no apta per als vigilants de l’ortodòxia, però d’una gran eficàcia gràcies a una veu que corria amb extrema agilitat malgrat tractar-se d’un baix-baríton.  El britànic Malcolm Martineau, habitual de Vilabertran, havia d’acompanyar-lo al piano, però la quarantena imposada per Boris Johnson a qui torni d’Espanya va impedir que vingués. Al seu lloc, acompanyava Boesch el pianista Christian Koch.

Una altra discussió inesgotable és la de si ‘Winterreise’ (‘Viatge d’hivern’), l’altre cicle complet de cançons de Schubert, l’ha de cantar una veu masculina, si és possible baritonal, o femenina. La Schubertiada va trencar motllos fa 28 anys, quan en la primera edició el va interpretar la mezzosoprano Brigitte Fassbaender. Ara (dia 21), ho ha fet la soprano Juliane Banse, una assídua de Vilabertran, on ha cantat en 22 ocasions i la discussió també va deixar de tenir sentit. Banse havia cantat aquest cim del romanticisme en companyia d’una ballarina. A Vilabertran es va considerar encertadament que no feia falta tal complement. La soprano va oferir el trist i dramàtic recorregut del caminant del cicle de manera molt allunyada a com havia cantat Boesch. Ho va fer amb una mirada molt interior, molt íntima, amb un cant refinat i elegant. Però en aquest recital va passar una cosa insòlita.

Exhibició pianística

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Deia Martineau en una entrevista al programa digital de mà del festival que el cantant és més important que el pianista perquè és el que té el text i explica la història. Però hi afegia que des del punt de vista musical tots dos són iguals. En el recital de Banse no va passar ni una cosa ni l’altra. Al piano hi havia el gran Wolfram Rieger i, sense deixar de ser el matalàs sonor que acompanya la soprano ni desmerèixer en cap moment el seu treball, va fer una exhibició de com tocar l’instrument en el món de la cançó poètica difícil d’oblidar.

Completava la trinitat ‘liederística’ André Schuen. Va interpretar cançons de Schubert, però també d’altres de Gustav Mahler, les ‘Cançons d’un company de viatge’ i els coneguts com a ‘Rückert lieder’ amb el pianista Daniel Heide. Era la tercera vegada que el baríton acudia a Vilabertran. Hi havia molta expectació perquè sempre hi havia deixat molt bon record. En aquesta ocasió va superar tot el que havia fet abans a la Schubertiada. La seva veu és d’una gran bellesa. La dicció i la tècnica, impecables. Si algun retret se li pot fer és la seva joventut per interpretar les turmentades cançons de Mahler. El públic de la canònica posat dret el va aplaudir d’allò més. Hi va respondre amb una gran generositat, amb cinc propines.