Carlos Marqués-Marcet: «Amb la Transició ens la van colar»

¿Com sorgeix el projecte? 

Tot i que és un encàrrec i entronca més amb els meus treballs per a la televisió, a mi m’interessava molt la figura del Guillem, que continua sent un símbol després de tants anys de la seva mort. Hi havia moltes maneres d’abordar la història, però per mi va ser fonamental conèixer els seus pares i que m’expliquessin tot al que es van enfrontar en el seu moment. Em donava peu a explorar conflictes molt interessants.

¿Quins conflictes volien plantejar? 

Es resumeixen en una frase del pare del Guillem: «Jo he perdut un fill, però he guanyat una lluita». Quan perds un ésser estimat, necessites trobar un sentit al que ha passat. Normalment no pots, i t’has de conformar a superar el dol, però els pares del Guillem se’n van adonar que la mort del seu fill tenia un component polític i així han volgut reivindicar la seva memòria dins l’activisme. A més, volia fer una pel·lícula que anés de l’àmbit polític a l’íntim i introduir-me en l’espai de la família i comprovar com va canviant la seva quotidianitat arran de l’assassinat, descomponent-se al principi per després anar-se enfortint.

En aquest espai íntim la reunió al voltant de la taula parada resulta fonamental per anar assistint a tot aquest procés. 

A mi em fascina veure la gent menjar a les pel·lícules. I al voltant del menjar, un gran art de les cultures, sobretot les mediterrànies, gestionem la nostra vida familiar i afectiva. Per nosaltres era important anar construint la trama a partir d’aquest tipus de detalls, com quan la mare posa el plat al lloc del Guillem i se n’adona que ja no hi és. És un guió que funciona més per l’acumulació de detalls que per l’estructura.

Sembla increïble que als noranta continuessin perpetuant-se moltes estructures del franquisme. Suposo que també volia posar èmfasi en aquest tema. 

Partim d’una generació que va decidir mirar cap a una altra banda. La Transició no va suposar una ruptura amb res. Va ser això, una transició, i moltes coses es van quedar enquistades pel camí. Els que eren en el poder no van fer concessions, simplement es van adaptar. Només es buscava entrar ràpidament a la Unió Europea per obrir pas a nous mercats. Però fora d’això, amb la Transició ens la van colar. Afortunadament molta gent comença a qüestionar-se aquesta idea, però continuen existint estructures retrògrades com l’Audiència Nacional. Després hi ha la Constitució, que sembla que sigui intocable i quan convé, es canvia ràpidament sense cap problema. Per unes coses es pot i per d’altres, no.

Amb l’auge actual de la ultradreta, ¿era el moment adequat per recuperar la figura de Guillem Agulló? 

Per nosaltres tenia sentit. Es tracta de fer una relectura des del nostre present. Jo crec que part del problema és que no hem estat prou atents a què és el que ofereix la ultradreta perquè tanta gent la trobi una opció viable i atractiva. ¿En què hem fallat perquè això pugui ser així? Cal treballar per desemmascarar les falsedats i fer una societat més justa i millor. Un no es pot fer el desentès i pensar que són uns fatxes. Em molesta molt la falta de precisió que es fa servir amb la terminologia. No crec que l’actual ultradreta sigui fatxa, tenen altres punts molt més sofisticats des dels quals pensar-se. Utilitzem les paraules democràcia, llibertat, dictadors, feixisme, molt a la lleugera. Tot es banalitza sense que hi hagi lloc per a la reflexió, i aquí és on està el paper del cine i de la cultura, a poder il·luminar certs aspectes que clarament semblen tautologies.

¿Com va viure vostè els anys noranta que descriu a la pel·lícula? 

Vaig viure la meva adolescència amb por que vingués algun skin, perquè si sorties al carrer amb una samarreta d’un equip català et podien clavar una pallissa. Era una cosa molt normal. Sembla d’una altra època, però quan sortíem per la zona de Marina, a Barcelona, ens venien a buscar. Hi havia tot aquest univers de les tribus urbanes, que sembla superantic, però que era la forma en què els joves prenien consciència d’una identitat política. Segurament mal entesa, perquè molts d’aquests neonazis no eren conscients ni del que deien. Al final l’odi és la ignorància.

En molts dels seus treballs el material d’arxiu resulta molt important, també a ‘La mort de Guillem’ a través dels informatius de Canal 9. 

M’agrada molt treballar amb material d’arxiu, és veritat. Però en aquest cas hi havia alguna cosa més. Molta gent associa les notícies a la veritat, i en realitat un telenotícies és una forma més de ficció, un gènere narratiu més. Així que la meva idea era barrejar tot això a la pel·lícula i alhora analitzar com anaven canviant els discursos dins la cadena en la seva manera de jutjar mediàticament el cas.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Quant a la música, utilitza cançons populars valencianes.

Ho reconec, volia fer una pel·lícula molt valenciana. Normalment el valencianisme s’associa a conceptes que no tenen res a veure, però és una cultura molt arrelada que reivindica la llengua, la cultura, la terra. I aquestes cançons, com la de Pep Gimeno ‘Botifarra’ (Maria Arnal en té una versió), em porten a aquest imaginari molt ric. Volia reivindicar aquest sentiment valencià a través de la pel·lícula.