Christopher Nolan, de l'A la Z: així és el cine del director de 'Tenet'

A, d’ambigüitat. Mort o supervivència de Tony Soprano a part, el final d’‘Origen’ deu ser el més discutit del segle XXI: ¿es para o no la baldufa? ¿Això és somni o realitat? El mateix Nolan no s’ha esforçat a donar una resposta. Al cap i a la fi, com amb ‘Tenet’, no es tracta d’entendre sinó de sentir.

B, de Batman. Ja en la seva primera pel·lícula, ‘Following’, del 1998, ens creuàvem amb un símbol de l’Home Ratpenat: adornava la porta d’un dels pisos assaltats pels lladres protagonistes. Nolan estava encaminat a agafar el relleu de Schumacher i dirigir la trilogia ‘El cavaller fosc’.  

C, de clímax. Nolan adora els clímaxs. ‘El cavaller fosc’ tenia tres o quatre clímaxs finals. A ‘Origen’ va filar molt prim per oferir un clímax final en el qual s’intercalaven quatre línies temporals. Es pot dir de ‘Dunkerque’ que és tota ella un llarg clímax, gairebé un tràiler fet pel·lícula.  

D, de desassossec. El dia en què Nolan comenci un dels seus films amb una versió de, diguem, ‘I want candy’ sembla llunyà. A les seves pel·lícules s’entra disposat a amarar-se de culpa i remordiment. Bruce Wayne en té per haver volgut anar-se’n del teatre. L’heroi d’‘Interstellar’, per abandonar la seva filla mentre compleix els seus somnis d’exploració.

E, d’espai. En l’epopeia espacial ‘Interstellar’, i de la mà del gran expert en física gravitacional Kip Thorne, Nolan ens va fer viatjar a una galàxia distant a través d’un forat de cuc i ens va precipitar per un forat negre en el diàleg interdimensional més emotiu entre un pare i la seva filla que un pugui imaginar. L’espai interior i l’exterior, sensiblement entrellaçats. 

F, de fotografia. Fervorós defensor dels 70 mm, o la màxima resolució en format analògic, Nolan ha trobat el seu millor aliat en el director de fotografia Hoyte van Hoytema, amb qui ha treballat a ‘Interstellar’, ‘Dunkerque’ i ‘Tenet’. Abans, Nolan havia tingut com a operador de referència Wally Pfister, guanyador de l’Oscar per ‘Origen’. 

G, de grandiloqüència. Tret de ‘Following’, rodada en blanc i negre en 16 mm sense gairebé pressupost, el cine de Nolan és gran i emfàtic. Aquesta opulència visual i narrativa sol ser utilitzada pels seus detractors per criticar la seva tendència a la megalomania. Per als seus fans, en canvi, és el segell intransferible de l’únic director capaç de combinar l’autoria i el ‘blockbuster’.  

I d’IMAX. Nolan va decidir utilitzar les càmeres d’alta definició IMAX per a les escenes d’acció d’‘El cavaller fosc’ i, des d’aleshores, s’ha mostrat fidel a aquest espectacular format de gravació i projecció, que permet a l’espectador disfrutar de la millor experiència sensorial i immersiva possible. L’excel·lència, segons Nolan.

J, de Joker. Per a alguns, el Joker definitiu apareix a ‘Joker’, i aquesta és la interpretació de la vida de Joaquin Phoenix (d’altres encara no hem superat ‘Two lovers’). Però fins aleshores hi havia bastanta unanimitat sobre la supremacia del Heath Ledger d’‘El cavaller fosc’, que segons algun exorcista va rodar el film sota els efectes d’una possessió.   

K, de King, Richard. De les pel·lícules de Nolan ens deixen sense veu la seva exuberància visual i els seus meandres narratius, però hi ha una cosa crucial que, per desgràcia, sol passar inadvertida: el seu exuberant so immersiu, que té com a artífex Richard King. No en va, dels quatre Oscars que el dissenyador de so té a casa, tres els ha guanyat en pel·lícules de Nolan: ‘El cavaller fosc’, ‘Origen’ i ‘Dunkerque’.

L, de Leonard. Quan parlem de Nolan, sovint ens enfoquem als seus mons, les seves mitologies, els seus mecanismes, per oblidar que també pot ser un gran creador de personatges. Cas número u: el volàtil detectiu aficionat Leonard Shelby, de ‘Memento’, amb el qual un pot riure tant com patir. No, Nolan no és aliè a l’humor.

M, de màgia. El cine de Nolan és prestidigitació, narrativa i visual, de manera que és normal que en ‘El truc final’ enfrontés dos mags (Christian Bale i Hugh Jackman) enfebrats per la seva rivalitat al Londres de finals del segle XIX. I hi apareix David Bowie en persona com a Nikola Tesla. ¿Què és això, sinó màgia?

N, de ‘neonoir’. En aquesta parcel·la jugava clarament el Nolan dels seus primers films, tot i que els arquetips del film ‘noir’ es poden rastrejar també en obres posteriors. El mateix director uneix els punts: Cobb es deia un lladre de ‘Following’ i també el lladre mental de Leonardo DiCaprio a ‘Origen’.

O, d’originalitat. En temps d’insistents seqüeles, preqüeles, ‘remakes’, ‘reboots’ o reapropiacions, un exemple de cine espectacle enterament original és gairebé un miracle. Sobretot si a l’originalitat s’hi sumen, com a ‘Origen’, ‘Interstellar’ o ‘Tenet’, l’audàcia conceptual i l’estímul intel·lectual. Nolan innova.  

P, de palíndrom. ¿Quina importància té un nom? De vegades, molta. L’essència argumental de ‘Tenet’ es resumeix en aquest títol palindròmic extret del quadrat Sator, enigmàtica inscripció llatina de la qual, per cert, provenen també alguns noms de la pel·lícula.

R, de records. Per Nolan, obsés de la representació visual del temps, la memòria menteix i enganya. Els records no importen, només expliquen els fets, com bé pot acreditar l’amnèsic protagonista de ‘Memento’ en el seu intent d’investigar, a tall de ‘rewind’ i polaroids, l’assassinat de la seva dona.

S, de son. Nolan no va inventar el ‘thriller’ oníric amb ‘Origen’, com sabran dir els fans de ‘Paprika, detective de los sueño’ o la reivindicable ‘La gran huida’, de Joseph Ruben. Però va explotar la idea de la forma més ambiciosa possible per a una producció d’imatge real. I no només això: amb tacte més real que digital.  

T, de temps. El britànic és el cineasta del temps. A ‘Interstellar’, el temps juga amb el món quàntic i flueix en múltiples direccions i ramificacions.  A ‘Tenet’, el temps pot anar cap endavant i cap enrere en una mateixa escena, plantejant-nos la fascinant perspectiva de revertir el seu flux entròpic i poder viure un futur en el passat. 

Notícies relacionades

'Tenet', la pel·lícula que ve a salvar Hollywood

Christopher Nolan, entre el 'blockbuster' i el cine de culte

W, de Warner Bros. Res del que Nolan ha aconseguit hauria sigut possible sense la fidelitat gairebé quixotesca del clàssic estudi, que l’ha recolzat sense mirar enrere en totes les seves gestes des de ‘Batman begins’. És una mica el seu nou Stanley Kubrick, ambiciós, obsessiu i noble estendard de la marca.

Z, de Zimmer. Hans Zimmer no ha sigut l’únic compositor de Nolan: abans va haver-hi David Julyan, i a ‘Tenet’ el seu home (o superhome) és Ludwig Göransson. Però ha sigut el que més ha contribuït a forjar l’estil més canònic de Nolan, la pompa no exempta d’experimentalisme, una cosa que Zimmer tradueix en música.