'Eso que tú me das': el testament vital de Pau Donés a Jordi Évole

El primer que va fer Évole va ser posar-se en contacte amb l’oncòloga del cantant. Tenia molts dubtes: ¿podia ser perjudicial per a ell, fins i tot per a altres pacients que es trobessin en una situació semblant? Al contrari: Pau des del principi havia fet tot el possible per visibilitzar la malaltia i ara li faltava l’últim pas, el més difícil, posar-se davant d’una càmera quan el seu deteriorament físic era extrem. «¿T’has espantat? Doncs això és el que hi ha», diu. L’impacte per a l’espectador és enorme, però encara ho és més assistir a la serenitat i la pau amb què el compositor s’enfronta als últims dies de la seva vida.

«La lliçó que ens dona Pau em sembla espectacular, un paio que té la mort trepitjant-li els talons, literalment, i la mira de cara i li diu que no té por. És com una manera molt conscient de voler viure i voler morir. Crec que en la nostra societat fugim del que és lleig, del deteriorament, de la malaltia i per descomptat de la mort. Per això els cementiris estan allunyats dels pobles i les ciutats, perquè no som capaços d’encarar tot això, no volem veure-ho», explica Jordi Évole a EL PERIÓDICO mentre viatja al Festival de Màlaga per presentar, aquest dimecres, el documental ‘Eso que tú me das’, codirigit amb Ramón Lara.  

El periodista i el cantant de Jarabe de Palo es van conèixer al programa d’Andreu Buenafuente, quan el ‘Follonero’ li va preguntar si ‘Bonito’ i ‘Depende’ eren la mateixa cançó. «Un altre m’hauria partit la cara, però en Pau en canvi va voler ser el meu amic. A partir d’aquell moment ens vam anar veient, disfrutant de petits moments i quan es va posar malalt ens vam unir molt més», continua Évole.

Aquesta entrevista a tall de testament vital es va gravar el maig del 2020, en plena pandèmia de coronavirus, però no és una qüestió que s’esmenti en la xerrada. Els responsables volien fer una peça més atemporal, no circumscrita a un moment determinat, per poder centrar-se a parlar d’altres coses que mai es valoren prou, com el temps, el valor real que té la gent que ens envolta, la família o la naturalesa. Com diu Donés, per una vegada, en una entrevista, volia deixar de banda el món de frivolitat que envolta la música i reflexionar sobre la necessitat de tornar a les essències, sense importar el que els altres pensin, perquè ell ja estava de tornada de tot, fins i tot per dir que la sardana li semblava avorrida.

‘Eso que tú me das’ arriba en un moment en el qual la mort es troba d’allò més present dins de la societat i li tenim més por que mai. «La por et bloqueja i et talla la llibertat», però és allà, existeix i és una merda, diu Donés. «No hi ha dramatisme en el discurs de Pau. Al contrari, ens està dient que aprofitem cada moment, que no val la pena que ens ofeguem constantment en un vas d’aigua, que, tot i que tinguem dies de merda, no és tan greu».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La pel·lícula es va gravar a la casa de Pau Donés a la Vall d’Aran durant un dia. Per Évole es tracta d’una peça senzilla i despulla, no volien embrutar-la amb imatges d’arxiu (com les seves intervencions amb Celia Cruz o amb Pavarotti, que s’esmenten en la xerrada). Només Pau en aquell moment. Dues setmanes després l’artista va morir. La pel·lícula ja estava muntada, però ell mai va voler veure-la. «Sé que el va animar molt i tenia ganes de fer moltes coses que volia fins que tot es va accelerar irremeiablement».

‘Eso que tú me das’ s’estrenarà a les sales de cine a principis d’octubre «si el virus ho permet». «Estem molt contents de portar a les pantalles un altre treball nostre després d’‘Astral’ perquè tingui una vida més enllà del ‘fast food’ televisiu. I posar el nostre gra de sorra per recuperar la tradició d’anar al cine».