Un Goerne massa teatral torna a Vilabertran

La màgia de Matthias Goerne va tornar a funcionar. El baríton va aconseguir que el públic que mig omplia la canònica de Vilabertran (distància social obligatòria) s’aixequés per aplaudir una de la veus més estimades i carismàtiques de la Schubertíada. Això va ser després del segon concert que va oferir diumenge amb el mateix programa que havia cantat allà mateix unes hores abans i que, segons els assistents al primer, havia sigut una mena d’assaig general amb reserva de veu per al de la nit.

En la seva visita anual i amb les circumstàncies complicades del moment (concerts més breus i sense entreacte), Goerne va oferir un recital de cançons de tall popular de Ludwig van Beethoven –gairebé per obligació pel compliment del 250è aniversari del seu naixement– i de Johannes Brahms. La seva actuació va posar en evidència dues derives. Una d’elles, positiva si està ben gestionada, és l’enfosquiment natural de la seva bonica veu que ja es detectava en els últims anys. L’altra, menys eficaç, és l’excessiva teatralització de la seva actuació.

Menys és més

Va començar el seu programa amb les ‘Sis cançons sobre poemes de Gellert’, compostes pel geni de Bonn. L’autor dels textos, Christian Fürchtegott Gellert, va ser una de les figures més rellevants de la il·lustració alemanya. Les seves obres tenien per objectiu inculcar l’amor a la naturalesa i la fe en la religió. Són textos senzills escrits per algú pietós, humil i temorós de Déu. Amb la música de Beethoven, aquests poemes reclamen una interpretació més austera, amb menys dinàmiques contrastades, amb una expressivitat més interioritzada. Goerne va fer el contrari.

El baríton va fer un salt de mig segle seguint no obstant l’empremta de la música popular amb què havia iniciat la seva actuació. Va interpretar diverses cançons de les moltíssimes que va compondre Brahms, amb poemes d’autors molt variats, en les quals apareix la música folklòrica, per exemple, amb els valsos camperols. Són cançons romàntiques plenes de petits detalls. El baríton va cantar tot el recital amb les partitures, però en aquestes cançons les seguia molt de prop, fet que restava lleugeresa a un cant també exageradament teatralitzat.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El baríton va acabar tornant a Beethoven amb una de les seves obres per a veu més conegudes, ‘An die ferne Gelibte’ (‘A l’estimada llunyana’). L’obra és, alhora, una de les més influents en el món de la cançó poètica. Amb l’enfilada de les notes de final i inici de cada una de les sis cançons Beethoven compon un cicle, el primer de la història. Ell mateix va batejar la seva obra com a ‘Liederkreis’ (‘Cicle de cançons’). En aquell moment, 1816, Franz Schubert ja escrivia cançons, però l’obra de Beethoven el va impulsar a compondre els seus grans cicles. En aquesta última part del recital, Goerne va matisar la seva expressivitat oferint el millor de la seva actuació, sorprenent el públic amb la seva veu sempre bonica, però més fosca i greu que promet nous i interessants repertoris.

Alexander Schmalcz era, una vegada més, el pianista fidel. Si en el ‘lied’ el piano no és un acompanyament sinó que està al mateix nivell que la veu, sempre al servei de la música, en aquest cas el piano està al servei de l’intèrpret i, de vegades, com va ocórrer diumenge, sorgeixen tensions que no hi haurien de ser.