'La canción de Ipanema': un homenatge a la música de Vinicius de Moraes

Vinicius de Moraes va ser un dels compositors i cantants més importants que va donar la música brasilera al segle XX. Va impulsar la bossa nova i va contribuir decisivament a la internacionalització dels ritmes del seu país amb altres artistes com Antonio Carlos Jobim, Baden Powell o Joao Gilberto. En la seva carrera destaquen les cançons per a la pel·lícula Orfeu negre, que va contribuir a expandir el fenomen, o els seus discos en els anys 70 al cafè concert de Buenos Aires de La Fusa amb Maria Bethania, Maria Creuza i el guitarrista Toquinho, produïts pel català Mike Ribas.

Però la seva obra més recordada és La chica de Ipanema (Garota de Ipanema), que va ser versionada per grans estrelles com Frank Sinatra, Nat King Cole i fins i tot per dones com Shirley Bassey, Ella Fitzgerald i, més recentment, per Madonna o Amy Winehouse. La llegenda explica que la inspiració li va venir al músic mentre veia passejar per la platja una noia, Helô Pinheiro, com a paradigma de la dona carioca. Però no sempre les històries són tal com ens les han explicat...

 

 

De l’aeroport al bar de Caetano

Això és el que intenta demostrar La canción de Ipanema, el muntatge que dirigeix l’actor Rubén Yuste i que acaba de veure la llum a l’Aquitània Teatre. Combina una mínima trama romàntica per fer un repàs de l’obra del genial compositor, en la qual figuren també altres cançons menys populars, però més delicioses, fins i tot, com Minha namorada o Samba en preludio, que s’interpreten en la funció. Mentre el públic accedeix a la sala se’ns mostren unes breus dades biogràfiques de Moraes, Pinheiro i Jobim.

L’escenari està ocupat per un edifici amb portes i finestres a l’esquerra i, a l’altre costat, una taula i unes cadires del bar Veloso (una altra referència a un altre dels impulsors d’aquesta música) a Rio de Janeiro. Al centre, una pantalla que s’utilitzarà per mostrar diverses projeccions, com l’emblemàtica silueta del Crist del Corcovado.

Records d’un amor i una cançó

Uns ballarins ens donen la benvinguda abans que aparegui en escena Assumpta Serna manifestant-se a l’aeroport de Río, on és retinguda per un comissari (Toni Sevilla), amb qui acabarà confessant-se. Li explica que ella, Nelita, va ser l’autèntica inspiració del músic amb qui va viure un apassionat idil·li quan ella tenia tan sols 19 anys i l’artista, 49. El policia s’interessa pel seu relat i ella decideix explicar-li la seva versió. Tots dos seran el fil conductor de l’acció, que anirà alternant-se amb els seus records de joventut, el 1962, en els dies previs al debut artístic del cantant i els dies posteriors.

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

L’autèntica màgia s’apodera de la platea quan José Luis Sánchez (autor del text) pren la guitarra entre les mans i interpreta els temes de Moraes començant pel seu famós Corcovado, perfectament acompanyat pels músics Bruno Butenas i Gabriel Fortunato, que juguen amb l’harmònica, el saxo, la flauta o les guitarres. En alguns moments ens sembla haver-nos traslladat a la platja de Rio o ser testimonis excepcionals (com Serna i Sevilla) d’un concert addicional a La Fusa. La jove Nelita és interpretada per Adriana García, i brilla en versions com A última esperança, mentre que la brasilera Lari Antunes destaca enfundada en un vestit vermell amb guants negres, que sembla emular la Rita Hayworth de Gilda.

Més enllà de la història romàntica, l’obra també pretén denunciar la situació de la dona en aquella època, en què no podien decidir el seu futur per si mateixes, ja que estaven sotmeses a la voluntat del pare, paper que interpreta Jordi Cadellans (que encarna també el personatge de Jobim), cosa que complica que Nelita pugui unir-se al bohemi Vinicius. L’altre missatge és un cant a l’amor, a la llibertat per estimar sense tenir en compte el que opinin els altres. Una peça lleugera que destaca més pel seu apartat musical que per la seva trama dramàtica i que es disfruta com si fos un concert íntim amb l’afegit d’uns textos teatralitzats. Mira, ¡quina obra més bonica!