Pura emoció a Vilabertran

Amb un llarg, llarguíssim, silenci que ningú s’atrevia a trencar amb un més que merescut aplaudiment, va acabar diumenge la Schubertíada de Vilabertran. Com en un joc de miralls, el Quartet Casals i el públic reflectien les seves emocions. Era la primera vegada en sis mesos que els músics pujaven a un escenari. Sens dubte, l’absència i el retorn després d’un parèntesi tan llarg passaven factura emocional i els quatre ho van reflectir al final de la seva brillant actuació. Els seus ulls els delataven. Per al públic, àvid de bona música en un clima que ha tancat tantes portes musicals, però no la de Vilabertran, va ser una nit de les que no s’obliden.

Aquesta Schubertíada haurà sigut la més estranya de la seva història, però el simple fet de fer-la amb la majoria de la programació de gran nivell prevista abans de la pandèmia mereix l’elogi. Segons deia ahir Víctor Medem, director del festival, la fidelitat als compromisos amb els músics i amb el públic era irrenunciable. Uns i l’altre van correspondre amb escreix en un context tan advers.

El programa de la clausura contemplava en primer lloc el ‘Quartet número 5 de l’opus 33’, de Joseph Haydn. Se’l coneix amb el nom de ‘Wie geht es dir?’ és a dir, per la salutació col·loquial de ‘¿Com estàs?’, per la cadència inicial. Haydn va compondre més de 80 quartets, però els de l’opus 33 tenen la característica d’haver marcat l’evolució d’aquesta forma. El mateix Haydn va dir que els havia compost en un «mode nou i especial». En els quatre moviments del número 5 hi ha humor, lleugeresa i elegància, que els Casals van encadenar amb gran precisió. Cal destacar Abel Tomàs, en el segon moviment, en què el primer violí té un paper de gairebé solista.

Mendelssohn i Beethoven 

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

La segona i última obra del programa era el ‘Quartet número 6 de l’opus 80’, de Felix Mendelssohn. En aquest cas, Vera Martínez va assumir la comesa de primer violí. És un quartet molt diferent al de Haydn, molt eixelebrat. Més de sis dècades els separen i, històricament, entre els dos hi va haver gegants com Mozart i Beethoven. Aquest és l’últim quartet que va compondre Mendelssohn, i ho va fer en un estat d’ànim convuls per la mort de la seva germana, la també compositora Fanny. Que és una obra turmentada es detecta tot just començar, amb una sèrie de trèmolos o al final agitat del primer moviment. És una obra que exigeix molt vigor, sensibilitat i compenetració entre els executants. No és una peça que els Casals interpretin gaire sovint. Tampoc l’han gravat. No obstant, i malgrat que l’acústica de la canònica no és la més adequada per a aquesta obra, com va reconèixer un dels components de la formació, el resultat va ser extraordinari. Els intèrprets van demostrar l’excel·lent forma del conjunt malgrat les circumstàncies i van confirmar una vegada més que el Casals és, avui, un dels millors quartets del món.

El grup no va voler deixar passar la commemoració del 250è aniversari del naixement de Beethoven i, fora de programa, va regalar al públic la ‘Cavatina’ del ‘Quartet número 13’ de l’opus 130’. És un moviment molt meditatiu, molt interior, que els Casals van executar amb tanta intensitat que van deixar el públic commogut profundament. D’allà el llarg silenci final previ a l’aplaudiment. El quartet ja havia interpretat el mateix concert, tot i que amb diferent propina, a la tarda en la mateixa canònica. Ja llavors ho havien donat tot, però en cap moment de la repetició nocturna semblaven acusar el cansament.