QUÈ PODEU FER AVUI A BARCELONA

Lluís Homar programa les seves pel·lícules favorites a la Filmoteca de Catalunya

Per al cicle 'Carta blanca' ha combinat algunes de les seves millors interpretacions amb clàssics del cine

Inclou 'La mala educación', 'La naranja mecánica', 'L'últim tango a París' i 'Ningú no és perfecte'

1716116 59 / Otros

Un dels cicles més originals que programa regularment la Filmoteca de Catalunya és el Carta blanca, que consisteix a encarregar a un artista (no sempre es tracta de cineastes) que proposi un cicle perquè ells el programin. Aquest mes han delegat aquesta funció en un dels grans mestres dels escenaris (i també de les pantalles), l’actor Lluís Homar, que ha proposat una retrospectiva en la qual combina algunes de les seves millors interpretacions amb pel·lícules que, d’una o una altra manera, l’han marcat. A diferència d’altres ocasions, l’intèrpret no obrirà aquest cicle, sinó que el tancarà el divendres 18, amb una xerrada amb el director de la Filmo, Esteve Riambau. Però no avancem esdeveniments, repassem cronològicament el que ens proposa.

Almodóvar i una reivindicació del tabac

Per començar avui (i el dijous 3) ens ofereixen un programa doble que s’obre amb un dels seus més complets treballs cinematogràfics, La mala educación (2004), que va ser un dels títols més polèmics d’Almodóvar i un dels pocs en què els personatges femenins no tenen rellevància. En aquesta, un cineasta famós rep la visita d’un antic company d’escola que va ser el seu primer amor, cosa que el portarà a recordar el seu passat. Com la recent Dolor y gloria, té elements autobiogràfics i amaga una història d’intriga. El seguirà un film que avui seria políticament incorrecte per la seva reivindicació de l’hàbit de fumar, Smoke (1984), de Wayne Wang, amb Harvey Keitel i William Hurt, adaptació d’un relat curt de Paul Auster. És un retrat agredolç dels diversos personatges que passen per un estanc de Brooklyn, la majoria d’ells són solitaris i han perdut algú.

D’Emilio Aragón a Stanley Kubrick

Demà dimecres s’incorporen dos nous films. El primer és un títol bastant insòlit, ja que es tracta del debut cinematogràfic d’Emilio Aragón, Pájaros de papel (2019, també el divendres 4). Explica la història d’un grup d’artistes de vodevil que intenten sobreviure durant la postguerra malgrat les circumstàncies adverses. La pel·lícula, un homenatge a l’ofici de còmic, combinava somriures i llàgrimes i Homar estava brillant en el seu personatge d’un ventríloc l’homosexualitat del qual marca la seva vida. En contrast, l’altre títol és àmpliament conegut, La naranja mecánica (1971, també el dissabte 5), una de les obres més polèmiques de Stanley Kubrick. Una reflexió sobre la violència ambientada en un món futur a Anglaterra i centrada en una banda juvenil liderada per un paio (Malcom McDowell) que escolta Beethoven i no accepta cap tipus de normes. La seva espontaneïtat, estètica i valentia es van traduir en el «privilegi» de prohibir-se la seva exhibició en diversos països durant molts anys.

L’Homar més inquietant i una cinta amb polèmica

Divendres tindrem l’oportunitat de descobrir una de les millors pel·lícules espanyoles en què ha intervingut l’actor i també de les menys conegudes, Bosque de sombras (2006, també el diumenge 6). El debutant basc Koldo Serra va firmar aquest interessant film d’intriga, hereu del cine violent de Sam Peckinpah a l’estil de Gossos de palla Se centra en una parella anglesa que, als anys 70, viatja de vacances amb uns amics fins a un remot poble del País Basc. Allà s’hauran d’enfrontar a l’enigmàtica conducta dels seus habitants (encapçalats per un inquietant Homar). El descobriment d’una misteriosa casa abandonada amb molts secrets precipitarà els esdeveniments. I un altre clàssic del cine, L’últim tango a París (1972, diumenge 6 i dimarts 8), que va suscitar un gran escàndol per les seves escenes eròtiques i va ser prohibit al nostre país, cosa que va provocar múltiples viatges al ‘paradís perdut’ de Perpinyà. Marlon Brando interpreta un nord-americà de mitjana edat que manté una apassionada relació amb una jove francesa (Maria Schneider) centrada en el sexe sense ni tan sols saber qui són ni com es diuen. Al cap i a la fi resultava molt més amarga que sensual.

D’‘Els goonies’ a Milà

Herois (2010, dimarts 8 i dijous 10) està considerada com una espècie d’adaptació local d’Els goonies, basada en un guió d’Albert Espinosa, que també va incorporar elements per a la nostàlgia procedents de la sèrie Verano azul o les novel·les d’Els cinc. Un publicista que arriba tard a una important reunió ensopega per la carretera amb una noia que li recordarà el seu passat, quan, durant un inoblidable estiu, formava part d’un grup de nois que volien participar en una cursa de cotxes de fusta. Aventures, comèdia i drama perfectament combinats en una pel·lícula agredolça en què Homar interpretava un rol secundari però molt emotiu. L’actor també ha recuperat un clàssic indiscutible del neorealisme italià, Rocco y sus hermanos (1960, dimecres 9 i divendres 11). Luchino Visconti va firmar aquesta radiografia de la duresa de la vida dels emigrants a la gran ciutat, protagonitzada per Alain Delon. Una dona marxa amb quatre dels seus fills a Milà, on viu el més gran, que ha trobat feina com a paleta i espera casar-se amb una noia. Un dels nois es converteix en boxejador i acaba corrompent-se. Els altres prenen cada un un camí diferent, però la mare està obsessionada a continuar mantenint-los units, malgrat les dificultats.

Un pare abusador i una comèdia imprescindible

La retrospectiva arriba al final amb dos títols també molt diferents. A No tengas miedo (2011, divendres 11 i dimecres 16), l’actor treu a la llum el seu costat més pervers. Interpreta un cruel pare que abusa de la seva filla (Michelle Jenner) des de la infància, fins que ella es decideix a iniciar una nova vida, però continua marcada pels traumes del passat. I, per acabar, una joia de la comèdia Ningú no és perfecte (1959, divendres 18), sessió a la qual assistirà el mateix Homar per acomiadar el cicle. Aquesta divertidíssima pel·lícula de Billy Wilder sobre les peripècies de dos músics (Jack Lemmon i Tony Curtis) que es disfressen de dones per formar part d’una orquestra i fugir d’uns gàngsters és la cinta preferida de l’actor, i no és estrany, ja que no ha perdut gens ni mica la seva vigència, i suposarà un esplèndid colofó per a aquesta personal selecció de títols.