Els Max premien 'Jauría', denúncia teatral del cas de 'La manada'

Els premis Max, que en aquesta edició, la XXIII, ha acollit dilluns el Teatro Cervantes de Màlaga, s’han vist una mica minvats de l’escalfor del públic distanciat entre si i amb aforament reduït, però no del caràcter reivindicatiu que els temps coronavírics prometien. No en va el lema escollit era ’L’art d’escoltar’ i estava dirigit, com van assenyalar Antonio Onetti, president de la SGAE, i Rubén Gutiérrez del Castillo, president de la Fundació SGAE, que colze a colze van recordar al ministre José Manuel Rodríguez Uribes que la cultura suma el 3% del producte interior brut i que en aquests temps, «quan la gent pot agafar un avió, un tren i un autobús sense distància de seguretat», es penalitza el teatre, el cine i les sales de concerts que «són segures».

Respecte als premis hi va haver sorpreses ja que la gala es va escorar cap a la creació catalana amb el guardó a Jordi Casanovas per ‘Jauría’, produïda per Teatro Kamikaze, que es va endur el de millor espectacle de teatre i el de millor adaptació amb una entrega una mica deslluïda per l’absència de l’autor i director, que va dedicar el guardó, a través d’una carta, a la víctima de ‘La manada’, perquè el muntatge recrea aquest cas de violació en grup. «Tant de bo mai haguéssim hagut de portar a escena aquesta obra». 

Va ser també el triomf del teatre-document que avui és possiblement la gran tendència escènica. Tendència en la qual també s’inclou ‘Shock (el cóndor y el puma)’ d’Andrés Lima, que partia com a favorita i que es va endur la millor direcció d’escena i millor disseny d’espai escènic. També accent català va tenir el premi a la millor autoria teatral al valencià Rudolf Sirera, que va firmar amb el seu germà Josep Lluís, mort el 2015, l’obra ‘Dinamarca’, imaginada conjuntament.

Veterans al poder

Respecte als millors actors, va ser l’experiència qui es va ficar el premi a la butxaca. Una Veronica Forqué –presentada per María Barranco, que va tenir un record per a Rosa María Sardà–, va recollir la poma de Brossa pel seu treball a ‘Las cosas que sé que son de verdad’ proclamant «Viva la República».  L’altre, Lluís Homar, que ha passejat La neta del senyor Lihn tant en català com en castellà, va tenir un record per als refugiats, com l’avi titular de l’obra. El muntatge ‘Gran bolero’, coproducció dels Teatros del Canal i el Lliure es va alçar com a millor espectacle de dansa.

Notícies relacionades

'La manada', de la revolució femenina a la contestació cultural

Barcelona, capital de la innovació social

Sent Màlaga la localització d’aquests premis, l’entrega de la medalla d’honor de la SGAE a Antonio Banderas va tenir una significació afegida. «El pitjor que et pot passar si et compres un teatre [en aquest cas, el Teatre del Soho Caixabank] és que vingui una pandèmia, però aquest és el projecte de la meva vida», va explicar l’actor, tot i que l’‘A chorus line’ amb el qual va obrir les portes del seu projecte se n’anés de buit.

No obstant, va ser un altre veterà, el ballarí i coreògraf Nacho Duato, qui amb el Max de Honor es va endur les ovacions. Simpàtic i exultant, als seus 63 anys va fer fins i tot uns passos de ball i va anunciar que la seva carrera no està acabada. «Encara he de fer una altra vegada tot el que fet».