'Como polvo en el viento': el vertigen i el caos

‘Como polvo en el viento’ és una novel·la ingent sobre de quina callada manera les costures internes d’uns personatges llançats al mar dels seus desglaços es troben i s’extravien en un recorregut vital, personal i íntim que és també el de tot un país. Cuba com un poble confrontat cap a si mateix i cap a la diàspora que es configura als remolins d’un relat assetjat entre l’illa i el món. Cuba dibuixada com «un país maleït i els cubans [com] la seva pitjor maledicció. Som gent que preferim odiar i envejar més que créixer amb el que tenim». 

Amb una estructura fragmentària i contrapuntística, que va i ve del passat al present i del present al passat i que és un dels encerts d’aquest llibre, Leonardo Padura (l’Havana, 1955) ha sabut mostrar els racons argumentals d’un «exili etern», o el que és el mateix, el perquè de les motivacions de Clara, Elisa, Bernardo, Darío, Irving, Horacio, Liuba i Fabio, Walter, Ramsés, Joel, Fabiola, Guesty, Marissa i Montse, un elenc de personatges tenallats per determinats esdeveniments del passat i que els arrossega a un present perpetu. Personatges danyats pels «records o la nostàlgia o la culpa. O l’odi». 

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

L’ètica de l’escriptura de Padura es percep com a contenció emotiva del Clan, inextricable nus de personatges cadascun d’ells amb les seves pròpies contradiccions. En ocasions, és la por, la desolació o l’amor compartit; en d’altres, la sexualitat pròpia i aliena, la compassió, el futur en potència, la maternitat o l’esperança desencisada. Però tots ells estan units en una mena de solitud compartida, la dosi incerta d’un avenir que arriba tard i malament i que els ubica en el límit d’un dilema: «És com si no existíssim, és com si fóssim fantasmes, o els invisibles... No estem en la memòria de ningú i ningú està en la memòria de nosaltres. Som i alhora no som, i passaran una pila d’anys perquè comencem a ser una mica més que espectres... aquí no som el que allà érem.

¿Una novel·la sobre el destí desproporcionat que incumbeix a un país abonat a la confrontació sempiterna? Sí. ¿Un llibre reunint còlera i angoixa tant com melancolia i tendresa per una pàtria que converteix els seus exiliats en «fantasmes» del que Adorno va anomenar «la vida malmesa»? Doncs també. ¿Una ficció sobre la possibilitat i la impossibilitat de la tornada, pedra de toc de tots els exiliats que al món han sigut i que aquí viuen a la intempèrie? Sens dubte. En qualsevol cas, una novel·la sobre «el vertigen i el caos», sobre les querelles emocionals d’un grup d’amics que abandonen l’illa, tot i que es quedin, i que juren amor etern a Cuba, tot i que se’n vagin. La difícil empremta d’un mapa personal traçat en tota la seva complexitat amb una mà destra que ha sabut dosificar les intrigues constants que proliferen per les seves gairebé 700 pàgines.