Laurent Binet: «Els inques eren més tolerants, no per bondat sinó per càlcul»

El francès Laurent Binet li ha donat la volta com un mitjó a la Història a ‘Civilitzacions’ (Seix Barral / 1984) per inventar una ucronia, és a dir una Història alternativa, en la qual l’últim emperador inca, Atahualpa, no mor en mans de Pizarro, sinó que travessa l’Atlàntic, ‘descobreix’ Europa i s’enfronta al rei més poderós de la cristiandat, l’emperador Carles V. Valerós com els seus herois, Binet, que prepara el guió per a una adaptació televisiva, ha sigut el primer autor estranger que s’ha atrevit a desafiar la pandèmia i viatjar a Barcelona. Al cap i a la fi, la seva fantasia posa l’imperi espanyol al centre del relat.

Que els nazis van guanyar la guerra és una cosa a què ens tenen acostumats innombrables ucronies. Això dels inques conquistant Europa és bastant més original i més difícil de creure. ¿D’on va sorgir aquesta idea?

Vaig visitar el Saló del Llibre del Perú i això em va permetre fer una immersió en història precolombina, que em va fascinar. Al tornar a París vaig llegir un llibre en el qual es plantejava la pregunta que si Pizarro havia capturat Atahualpa, per què no podia haver ocorregut el contrari, Atahualpa capturant Carles V. Era una idea divertida.

I en sintonia amb això va treure el títol d’un videojoc.

Vaig escrure la novel·la com un joc d’estratègia. ‘Civilització’, el joc, és molt addictiu, hi vaig jugar molt quan era més jove.  El punt de partida és que tenim uns 200 homes que posen els peus en un territori desconegut i s’hi imposaran. Dit així sembla impossible, però és el que realment va succeir amb Hernán Cortés i amb Francisco Pizarro. Examinat amb distància hi havia molts paral·lelismes entre els imperis precolombins i Europa al segle XVI. Els inques estaven en plena guerra civil, però Europa era un autèntic vesper amb la reforma de Luter i la contrareforma catòlica.

La seva narració funciona com un mirall de la realitat, una mica deformant.

Sí, Cortés va aprofitar l’avantatge que li donava el fet que els asteques pensessin que era un déu del sol gràcies a la seva lluent armadura. Així que vaig imaginar que quan Atahualpa arriba a Europa coincideix amb el moment en què Copèrnic estableix que Déu és al centre de l’univers i això afavoreix la religió del sol de l’inca. Aquest n’és només un, però cada vegada trobava més i més paral·lelismes.

¿Com es pot escriure en contra de la lògica de la Història?

La lògica és la mateixa. Només canvien alguns esdeveniments i això ho transforma tot. S’estableix una hipòtesi i després se segueix amb rigor perquè fer una ucronia requereix un bon coneixement de la Història.

¿Accepta que també es pot llegir com una novel·la d’humor?

Sí, perquè un dels aspectes que m’interessaven era aquesta mirada de l’altre sobre la nostra societat. Si contemples qualsevol element religiós des de fora sempre sembla exòtic i ridícul.

Com els crists crucificats que inquieten els inques.

Això mateix. Contemplat sense context, un crucifix és una cosa molt rara.

És com una mirada antropològica.

Això mateix. Posar distància sobre les coses que donem per sabudes és una cosa molt positiva. Permet replantejar els nostres prejudicis. I a més és un mecanisme que va utilitzar Montaigne quan en els seus assajos va parlar dels caníbals que van arribar a Rouen o Montesquieu a les seves ‘Cartes perses’.

D’aquest llibre es desprèn la idea que la conquesta inca hauria sigut bastant més humanitària de la que vam fer els espanyols. ¿No s’oblida que també era un poble autòcrata i cruel?

No sabem molt sobre els inques, però sí que eren conqueridors, guerrers i que solien massacrar els seus enemics. Però tenien una qualitat a l’estil romà i és que no imposaven la seva religió als pobles conquistats, i això ho canvia tot. Per això no em sembla absurd imaginar una Europa alliberada del fanatisme religiós que va servir com a pretext a tantes guerres. Crec que els inques eren més tolerants, no per bondat, sinó per càlcul, per trobar aliats.

Un dels episodis de la seva novel·la és el de la revolta camperola del sud d’Alemanya, que curiosament és també el tema de l’última novel·la d’Éric Vuillard, ‘La guerra de los pobres’. ¿Quin ressò té avui aquest episodi?

Jo crec que per a la novel·la de Vuillard el referent és la revolta dels ‘armilles grogues’, però potser recordem més aquest episodi no gaire conegut perquè hi ha una situació prerevolucionària a tot arreu del món: a Hong Kong, a Xile, Bolívia i França. Mai em vaig imaginar que veuria barricades als Camps Elisis com si fos una novel·la de Víctor Hugo.

I seguint amb l’actualitat, ¿diria que la seva novel·la es podria interpretar com l’inici de la nostra globalització?

Bé, va ser la primera, sens dubte. El capitalisme neix a Itàlia al segle XV però no és fins al segle posterior que es produeix el seu desenvolupament gràcies als banquers alemanys i holandesos que prenen el poder econòmic. És divertit que aquest llibre surti en un moment en què podem pensar que el capitalisme està entrant en la seva fase terminal, sé que fa temps que es diu això, però l’agonia no pot durar gaire perquè la sensació és que o es mor el sistema o ens morim nosaltres.

¿No ha tensat massa la credulitat del lector col·locant una piràmide de sacrificis el pati del Louvre?

És una picada d’ullet. Sí, al principi vaig pensar que era ‘too much’, però m’alegra haver-ho deixat perquè els lectors han rigut molt.

¿Per què acaba la novel·la amb Cervantes?

Volia demostrar que la Història no s’acabava amb la mort d’Atahualpa, perquè la Història mai s’acaba i necessitava una el·lipsi de diverses dècades per mostrar on havia arribat Europa. A més era una manera de canviar el punt de vista dels inques i qui millor que Cervantes. 

Notícies relacionades

Nagore Aranburu: "Cal revisar el grau de violència que permetem"

La sèrie ‘Santuario’ mostra un futur distòpic que espanta

Admet haver fet un pastitx literari.

Sí, ¿què hi ha de dolent en això? No un, sinó uns quants.