Complots faraònics i sexe sense tabús

L’Egipte faraònic tampoc es va deslliurar de les pandèmies. «Sí, els va arribar la pesta, però els venia d’Àsia. Heròdot ja comentava que eren el poble més net del món en aquella època». I també l’estat més humà i incruent del Mediterrani antic, tot i que això no implica que no hi hagués complots i conspiracions assassines, com la que va acabar amb Ramsès III degollat, com bé recorda, ara des de la tranquil·litat que li concedeix la jubilació l’egiptòleg català Josep Padró (Barcelona, 1946), tota una autoritat en la matèria que aquest estiu ha publicat ‘Secretos del Antiguo Egipto’ (Crítica), nodrit d’aspectes poc coneguts o sorprenents de la «microhistòria» d’aquesta civilització. 

Fundador i president de la Societat Catalana d’Egiptologia, Padró comença fort al llibre: amb un parell de magnicidis perfectament documentats en l’època, el d’Amenemhet I i el citat, de Ramsès III, que va acabar víctima del complot de l’harem, impulsat per un altre aspirant al tron, Pentaur, i la seva mare, la reina Tiyi. No va ser fins al 2012 que es va descobrir que la mòmia d’aquest últim gran rei de l’Imperi Nou tenia una gran ferida de ganivet al coll, de set centímetres. Una tomografia computeritzada va revelar que el tall li havia seccionat la tràquea i les artèries fins a gairebé la columna vertebral i que durant la momificació li havien col·locat un amulet a la ferida. 

«Aquest cas contradiu l’opinió generalitzada que la monarquia faraònica, de milers d’anys, va transcórrer de forma plàcida i sense ensurts. Això no és cert, l’ambició pel poder sempre ha existit i, per exemple, Tell al-Amarna –capital creada per Akhenaton, el faraó heretge– va acabar amb espies anant i venint, conspiradors, assassins de tota mena i agents estrangers, també durant el segle XX [com amb la polèmica sortida del país del famós bust de Nefertiti cap a Berlín durant la primera guerra mundial]», explica aquest catedràtic emèrit de la UB, que va excavar a Heracleòpolis Magna i des de 1992 ha dirigit la missió arqueològica d’Oxirrinc, que va aconseguir tancar la seva última campanya just abans del confinament, al març. 

De tornada al 1300 aC, Padró opina que Nefertiti va morir, sense arribar a regnar com a viuda, 12 anys abans que el seu reial marit, Akhenaton, i que qui va regnar després d’ell va ser en realitat Meritaton, la seva filla gran, amb qui el faraó s’hauria casat. «En les inscripcions i les cartes se l’assenyala com ‘la reina solitària’, una reina sense rei» –apunta– que va escriure una insòlita carta a l’enemic rei hitita Suppiluliuma: «El meu marit ha mort. Jo no tinc fills. Però diuen que els teus són nombrosos. Si me’n dones un, serà el meu marit. ¡No prendré mai per marit un dels meus servidors! Tinc por», diuen llistons de fonts hitites. Motius no li faltaven, amenaçada pels qui volien aniquilar la revolució d’Amarna del seu pare i marit, que va instaurar la religió monoteista a Aton, el déu sol. L’hitita va enviar un fill, però mai va arribar a ser faraó d’Egipte: va ser assassinat durant el viatge. El complot, doncs, va triomfar i va obrir la porta al regnat del seu jove germanastre Tutankamon, marit de la seva germana Ankhesenamon. 

Sexe sense tabús i la «divina fel·lació»

El veterà egiptòleg també destaca que si bé hi va haver «400 reis homes coneguts, només cinc dones van ser legalment reines», les més conegudes Hatxepsut i Cleòpatra. «Era l’única civilització de l’antiguitat on una dona podia arribar a la màxima magistratura del país, ser faraó, perquè ja des de la dinastia II la llei va establir que les dones podien ser reines, no reina o regent, sinó caps d’estat». Un estatus que s’estenia, afegeix, a l’esfera quotidiana. «Les dones casades podien fer testament i deixar els seus béns al marge del marit. Era una societat monògama, a excepció del rei, a qui se li permetia la poligàmia i l’incest». 

Notícies relacionades

Milers de peixos sagrats

Barcelona, capital de la innovació social

Una societat, afegeix, «que vivia el sexe sense tabús, que formava part de la vida quotidiana». I de la dels déus. Només fa falta acudir a la història d’Osiris, desmembrat pel seu germà Seth. Padró qüestiona que un oxirrinc es mengés el fal·lus d’Osiris i afirma que va ser gràcies a una «divina fel·lació» de la seva dona i germana, la deessa Isis, reencarnada en aquest peix sagrat, que aquesta va poder engendrar Horus. 

Respectuós amb els seus col·legues, Padró no entra a valorar les hipòtesis controvertides sobre la mòmia de Nefertiti. «No en tenim ni idea. Els egiptòlegs solem trobar proves que no busquem en comptes del que estem convençuts que trobarem en un lloc». Molts secrets, ho sap bé, continuen ocults.